El perill nuclear: quaranta anys de debat, quaranta anys de lluita

3 febrer 2022  – Existeix un ampli consens en la nostra societat, i en la majoria de societats europees, sobre la necessitat i la ideoneïtat de posar fi a les centrals nuclears i fer la transició energètica cap a fonts d’energia clarament netes. Ahir, però, es va consumar una decisió que feia temps que es gestava. La Unió Europea, per mitjà de la Comissió Europea, va ratificar l’etiquetatge de l’energia nuclear i el gas com a energies verdes. D’aquesta manera, es facilita l’assoliment dels objectius marcats a nivell comunitari per l’any 2030, encara que ja posposat el seu compliment a 2050. Una decisió, doncs, que facilita el compliment d’objectius a nivell polític al mateix temps que els desvirtua i evidencia una gran diferència de conscienciació entre societat civil organitzada i els més alts estaments polítics.

Davant d’aquesta decisió, creiem convenient recuperar els articles ‘Perill nuclear’ i ‘Dictadura nuclear’, de l’any 1979 publicats en la revista L’Horta. El primer, elaborats per Joan Olmos, enginyer de camins, en la revista ‘Arrel’ de l’Associació de Veïns d’Aldaia, i el segon per Cantri, en el butlletí de l’Associació de Veïns de Quart de Poblet. Els dos textos es reprodueixen en forma original, realitzant sols algunes correccions ortogràfiques i amb l’afegit de les paraules en negreta.

Dictadura nuclear

A pesar de todo este proceso democratizador, aún seguimos viviendo en el seno de una dictadura nuclear, caracterizada por la continua proliferación de las Centrales Nucleares, que sin tener unas garantías de seguridad en sus dispositivos (los continuos accidentes, vienen a confirmarlo) tratan por todos los medios posibles de implantarlas y en las zonas más convenientes para su funcionalidad que suelen ser:

1) Las cercanías de los mercados de consumo que resultan ser las ciudades o zonas de gran concentración, suponiendo con ello un gran desprecio hacia la seguridad de los ciudadanos.

2) Y las orillas de los ríos y mares, lo que favorece en grado sumo la completa exterminación de toda la vida que hubiera por dichas zonas, provocando con ello desastres ecológicos de trascendentales consecuencias.

Hoy en día, la perspectiva nuclear en España es la siguiente:

Tres centrales Nucleares en funcionamiento, Zorita, Garoña y Vandellós; cuatro en construcción, Alcaraz, Ascó, Lemoniz y Cofrentes; cinco centrales autorizadas en primera fase y una veintena de proyectos pendientes. Y al finalizar todo este ambicioso programa nos vamos a encontrar con ser uno de los primeros países mundiales en cuanto a energía Nuclear se refiere.

Y todo esto se está realizando a espaldas de la opinión pública que sin tener unos simples derechos, como informaciones, debates, referéndums, etc. Nos la imponen a la fuerza, sacando con ello a relucir el carácter antidemocrático del Gobierno, que parece que estuviera en la mejor época franquista y que por tanto sólo nos dejan una alternativa posible para paliar tal situación, las Movilizaciones Populares en defensa de nuestros derechos, siendo algunos de ellos estos:

1) La decisión mediante referéndum sobre la utilización o no de la Energía Nuclear.

2) Informaciones y debates políticos.

3) Paralización de las Centrales Nucleares.

CANTRI
BOLETIN-ASSOCIACIO DE VEINS QUART DE POBLET

Perill nuclear

Harrisburg
El començament de la era antinuclear

L’accident de la central atòmica de Pennsylvania marca una nova etapa en la època de nuclearització mundial a la qual estem asistint. Per molt que els “enginyers nuclears” vulguen fer-nos creure que ha estat solament un “incident”, el fenòmen es irreversible: ara ja es pot parlar “fins  Harrisburg” i “després de Harrisburg”.

Els tecnòcrates ja no poden somriure amb el mateix cinisme que ho feien fa tant sols unes setmanes. Han d’anar amb més cura perquè l’invent se’n va avall.

Algunes pensaran que Harrisburg era allò que els ecologistes i en general tots els antinuclears estàvem aguardant per tal de creure’ns que teníem raó, per tal de prendre una certa credibilitat. Potser alguns pensen també que ens hem refocilat amb l’incident i que ens hem vist decebuts perquè allò no ha pegat l’esclafit. S’equivoquen de dalt a baix. Si no fora per les imprevisibles conseqüències que l’accident pot tenir per a moltes persones – i d’això no en sabrem fins d’ací a uns quants anys – hauríem de dir que Harrisburg ha estat un canvi substancial -vulgam o no- en la presa de conciència del moviment antinuclear. Per primera vegada, milers i milers de persones, alienes per complet al moviment ecologista, han demanat la paraula i han cridat a veus que no volen més bromes com aquesta. Els ja de per si prou neuròtics habitants de Nova York han viscut uns dies de tensió i angúnia pendents del “hombre del tiempo” amb por que el núvol radiactiu es desplaçara cap a la megapolis americana.

L’espurna que ha encés la flama, ha recorregut ràpidament tots els indrets i regions del món “civilitzat”. De sobte tots han comenzat a comparar distàncies i reactors, marques i sistemes de refrigeració i el debat està al carrer i les manifestacions es multipliquen dia a dia i naixen noves coordinadores antinuclears i alguns tècnics amb remordiments de conciència comencen a desvetllar nous detalls “d’incidents” previs al de Pennyslvania i que havien estat amagats. Açò ja no ho para ningú.

Ara bé, nosaltres volem advertir dels nous perills que ens amenacen. De moment, no podem creure’ns mai més que les centrals són segures. Però, encara que arribarem a eixa conclusió, el debat deu anar per unes noves coordenades, més amples.

Quan alguns hem dit i diguem NO a les nuclears, no ho fem sota el pretext de raons estrictament tècniques o ecològiques, com són la possibilitat d’averies, desequilibris climàtics, etc. La fonamentació de la nostra oposició a la nuclearització és una altra: es basa en una concepció diametralment oposada de les relacions de producció i de les relacions humanes. Ho explicarem, i continuarem explicant-ho encara que molts no ens volen entendre. Tenim Cofrents, però ens sentim solidaris de tots els que lluiten contra Garonya, de tots els comités antinuclears contra Lemoniz.

Diguem NO perquè suposen un model de vida que rebutgem, amb despilfarrament d’energia, abús de l’automòbil privat, destrucció dels espais naturals.

Diguem NO a les nuclears perquè suposen la dependència dels pobles, del capital multinacional.

Diguem NO perquè poden resultar l’excusa per al reforçament dels estats policials, del retallament dels drets humans -més encara- sota raons de seguretat en cas d’emergència.

Diguem NO a les centrals nuclears perquè estem en condicions tècniques de demostrar que no fan falta.

Per això, independentment de que siguen o segures o no, continuarem lluitant contra elles. I exigirem l’obertura d’un debat públic sobre la conveniència o no de l’energia nuclear, solució al problema laboral per als treballadors de la nuclear de Cofrents, elaboració d’un Pla Energètic Valencià que contemple la utilització racional de tots els nostres recursos naturals i en especial un que s’oblida amb certa freqüència: L’ESTALVI D’ENERGIA.

El proper dia 3 de juny es celebrarà la jornada europea pro moratoria nuclear. La festa estava preparada abans de l’accident de Harrisburg i vacamí de convertir-se en una jornada mundial de solidaritat i acció contra el terrorisme nuclear. Dos dies després, els organismes “oficials” celebraran el Dia Mundial del Medi Ambient i allà es veurà qui té més capacitat de mobilització. I es veurà també que no tots entenen la qüestió del medi ambient de la mateixa manera.

JOAN OLMOS
ENGINYER DE CAMINS
(Publicat a “Arrel”. Associació de Veïns d’Aldaia)