Municipis en Transició: accions locals per un impacte global

8 de maig de 2023 – Any rere any, els efectes del canvi climàtic es fan més evidents. La sequera que patim en l’actualitat, i que segons l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) no sembla probable que acabe en primavera, els rècords absoluts de temperatures del mar, l’exposició del 99,9% de la població mundial a aire contaminat, els incendis o les inundacions que es multipliquen arreu del món…

Any rere any, també, és més freqüent que els mitjans de comunicació de masses obren les seues edicions amb notícies devastadores sobre les conseqüències dramàtiques d’aquests fenòmens. Lamentablement, però, també és habitual que responguen a anàlisis individualitzats i sense una visió general, com ho és també que no ocupen portades aquells projectes i iniciatives que tracten de construir microutopies o, com els anomenava el pedagog brasiler Paulo Freire, “inèdits viables”, per tal de fer front a aquestes situacions d’emergència.

Contràriament a això, creix la desinformació i creixen les narratives distòpiques emmarcades en l’imaginari que tot futur que es puga albirar serà pitjor que el present. Però remant contra aquest derrotisme estructural es troben, des de fa diversos anys, les experiències de transició.

Transitar cap a un futur millor

A la Xarxa de Transició tenen clar que no hi ha un espai físic concret perquè tinga lloc la transició: “La Transición… ¿Dónde?: En tí, en tu comunidad, en el mundo. Barrios, ciudades, pueblos, calles, universidades, escuelas, bosques, islas, favelas…”. Com també tenen clar que és important tant el què fem com també el com ho fem.

De fet, la paraula transició fa referència a “l’acció i efecte de passar d’una forma de ser o estar a una altra de diferent”. Transitar implica, per tant, plantejar nous marcs, imaginar diferents escenaris. I en el cas de les experiències dels moviments de transició, transitar és eixir dels plantejaments distòpics per pensar en microutopies col·lectives i realistes.

Però… Què caracteritza i uneix a les iniciatives de transició? A part de molts anys d’un camí recorregut compartit, “l’organització per tal de crear societats resilients, capaces d’adaptar-se davant els reptes del present -com la imminent catàstrofe climàtica o l’escassedat de recursos energètics i d’aliments- i dirigir-se cap a un futur més local i autosuficient, menys depenent de recursos no renovables”. Es tracta d’“una altra forma d’entendre i fer la política”, com ens explica Tommaso Brazzini, un dels responsables de l’equip central de ‘Municipis en Transició’ i tutor durant un any del projecte de transició d’Almócita (Andalusia). Brazzini també ens explica la metodologia, les experiències, els reptes de futur… Abans, però, cal repassar breument el sorgiment i la consolidació de les iniciatives de transició.

De Totnes al món: el procés de creixement

Va ser a l’any 2005 quan un xicotet poble del sudest d’Anglaterra, Totnes (al comptat de Devon), va emprendre el primer camí de transició. Com explica l’activista, escriptor i fundador del moviment de transició, Rob Hopkins, es tractava de “crear una visió, una història amb la qual la població s’identifique” per construir una nova realitat. D’aquesta experiència, explica Hopkins, en queda una cosa clara: tot i començar el projecte posant  una acció ambiental al centre, “la part social passa al davant: coneixes al veïnat, t’ensenyen i comparteixen els seus coneixements…”. Es tracta, en definitiva, de la creació d’una comunitat i, per açò, s’acaba convertint en un “canvi cultural”.

D’aquest exemple aïllat dels primers anys del nou segle hem passat a, amb menys de dues dècades de diferència, tenir al món ja més de 1.400 moviments de transició repartits entre més de 50 països. Només a l’Estat espanyol, actualment se n’hi identifiquen unes 70, entre iniciatives actives i dorments.

‘Municipis en Transició’, amb totes les seues accions i subprojectes, posa per davant de tot la importància de generar una metodologia sistèmica en continua evolució, identificant errors d’experiències realitzades i buscant solucions concretes. Després d’analitzar entre més de setanta projectes ja existents per buscar una metodologia sistèmica de col·laboració entre administració local i societat civil i no obtindre resultats, ‘Municipis en Transició’ va impulsar la seua pròpia metodologia sistèmica, traduint conceptes complexes i experiències pràctiques en qüestions aplicables a realitats locals de municipis. Per açò, destaca Brazzini, ‘Municipis en Transició’ “posa més èmfasi en els processos que en els aspectes finals”, ja que “el què és únicament conseqüència del com; s’ha demostrat que segons com es prenen les decisions, aquestes canvien i la seua acceptació és una o una altra”. Es tracta, defensa Brazzini, d’“una metodologia que et guia, a través d’una matriu, sobretot durant els primers temps del projecte”. Després, explica, les formes de participació horitzontal i de resolució de qüestions incertes es van integrant i, per tant, la metodologia acaba formant part també del marc mental dels diferents agents del territori i, conseqüentment, de la forma d’actuar dels agents socials i polítics del territori.

Microutopies que transformen el món

Respectar els límits dels recursos i acabar amb la dependència dels combustibles fòssils, promoure la inclusió i la justícia social o treballar per l’autorganització i la presa de decisions participativa són alguns dels principis bàsics que estableix ‘Municipis en Transició’ per afrontar els reptes ecosocials. Més enllà de la retòrica, diversos casos concrets constaten la viabilitat d’aplicar aquests principis i canviar la forma de fer política i de relacionar-nos socialment.

Valsamoggia, municipi de 31.000 habitants situat a la regió italiana de l’Emilia-Romagna, és un clar exemple d’aquesta forma alternativa de fer. Més que els resultats concrets, destaca Brazzini, “en el cas de Valsamoggia és imprescindible ressaltar el temps que s’ha agafat per prendre les decisions”. Concretament, el municipi italià ha impulsat un panell sobre emergència climàtica amb associacions i partits aplicant el model de Sociocràcia 3.0, que consisteix en el compartiment absolut de la responsabilitat i l’establiment de cercles conformats per persones autogovernades i semi-autònomes que col·laboren per una responsabilitat compartida.

Al territori espanyol, destaquen dues iniciatives situades en els dos extrems de la geografia estatal. Una d’ells, al xicotet municipi d’Almócita (Andalusia) -projecte tutoritzat en l’ús de la metodologia durant un any per Tommaso Brazzini-, amb poc menys de 200 habitants i on ja han posat en marxa, entre altres, els següents projectes: un jardí comunitari agroecològic, un compostador comunitari, un forn públic comunitari d’autoconstucció… En el cas d’Almócita, a més de l’objectiu de “la sensibilització i la coeducació com a base per al necessari canvi en las nostres relacions amb les persones i amb el medi natural que ens rodeja” s’hi suma també la lluita contra el despoblament i l’abandonament rural, al tractar-se d’un municipi de 167 habitants repartits en una extensió de 30 km².

Un altre exemple a la geografia estatal és ‘La Garrotxa Territori Resilient’, com a projecte pilot incipient situat a la comarca de La Garrotxa (Catalunya). En aquest cas, el projecte aglutina una població de 56.000 persones i una extensió de 735 km², dividits en 21 municipis “amb una llarga trajectòria de treballar conjuntament”. Es tracta d’un territori amb una gran xarxa de moviments socials, amb gairebé 600 organitzacions i col·lectius locals actius. La Garotxa ha estat un projecte pilot que ha dut a terme una gran tasca de feedback important per a la millora de la metodologia sistèmica.

Una metodologia complexa

Tot i que en els diferents espais on s’ha desenvolupat la metodologia s’ha constatat com a eficient i adequada, s’han demostrat també les seues limitacions. Tal com explica Brazzini, el treball per metodologia sistèmica requereix una infraestructura ferma, un fort interés i compromís amb el canvi estructural, i un equip professional gran al darrera. De fet, per Brazzini, el compromís polític és un dels aspectes principals que ha fet que no s’hagen desenvolupat més iniciatives de transició, o altres es queden a mig camí, encara que no siga l’únic: “Rebem molt interés per impulsar projectes de transició, però els processos institucionals moltes vegades ho compliquen, ja que no poden contractar a qui volen i això limita molt”. Un altre dels aspectes és la figura de les persones “facilitadores de transició” (tutors i tutores de les iniciatives): “la formació d’aquest tipus de professionals és un procés llarg i complex”; a més la necessitat d’haver de tenir a persones facilitadores per poder dur a terme les iniciatives de transició “encareix el procés”.

Així mateix, la metodologia de ‘Municipis en Transició’ és també complexa per a les persones que hi participen (tots els agents socials, polítics i econòmics): “és complicat resoldre el problema de la conciliació, i aquí és on el tutor o tutora ha de saber gestionar el temps de les persones involucrades per maximitzar la participació i no sobresaturar a les persones participants”.

Però més enllà d’això, la metodologia també és complexa a nivell pràctic fins que la comunitat interioritza el procés:

Resiliència i millora constant

Un dels punts més forts del procés sistèmic utilitzat per ‘Municipis en Transició’ és l’avaluació de cada acció, que es realitza d’acord amb els següents criteris:

A més, ‘Municipis en Transició’ posa molt d’èmfasi en la resiliència: “és un concepte crucial per evitar el col·lapse del sistema”. Concretament, per assegurar la resiliència treballen les iniciatives a partir de set principis bàsics: mantenir la diversitat i la redundància, gestionar la connectivitat, gestionar les variables lentes i les retroalimentacions, fomentar el pensament adaptatiu sistèmic, fomentar l’aprenentatge, ampliar la participació i promoure sistemes de governança policèntrica.

Es tracta, en definitiva, d’apostar per un model integrador i inclusiu, que connecte a les persones i col·lectius a través de xarxes complexes; és a dir, tant entre grups i persones afins en el general com entre d’altres afins en el particular. Es tracta de superar, en el context de la transició, barreres ideològiques, socials o culturals, per treballar conjuntament en allò que uneix: el bé comú.