“Cal que la societat acompanye en la reinserció de les persones recluses”

15 desembre 2021 – El Casal de la Pau – Domus Pacis va rebre ahir la Menció Colibrí 2021, en un acte celebrat en el Museu Comarcal de l’Horta Sud. La menció, sense retribució econòmica, va reconéixer la tasca en defensa dels drets humans i dels valors democràtics de l’entitat des de fa gairebé cinquanta anys.

El Casal s’ha constituït com una entitat clau en el nostre territori per la seua labor en la reinserció de les persones recluses, duent a terme una tasca imprescindible i sense abaixar mai la veu ni oblidar a les persones més vulnerables. Per açò, la Fundació Horta Sud, amb la col·laboració de Caixa Popular, van voler reconéixer la seua tasca i trajectòria i sumar al Casal de la Pau a Plataforma CIEs NO, Plataforma Pobresa Zero, SETEM, Centre Delàs d’Estudis per la Pau, ONG Open Arms i Associacions de Solidaritat amb el Poble Sahrauí, com a entitats ‘colibrí’.

La presó com a institució de destrucció psicològica

Un dels principals punts que es posaren en relleu en el debat posterior a l’entrega del diploma fou la qüestió psicològica de les persones recluses. La representació del Casal de la Pau, així com el voluntari en el Centre Penitenciari de Picassent i escriptor del llibre ‘Esperanza entre rejas’, José Miguel Martínez Castelló, van coincidir en afirmar que la presó és, almenys actualment, una institució de destrucció psicològica.

Per açò, coincidiren també, és imprescindible que la societat estiga al costat de les persones recluses per tal que no reincideixen. Segons Ramón Llorenç, per poder fer aquest acompanyament de manera adequada, “cal crear un teixit que permeta l’acompanyament de tu a tu” i, sobretot, “fer de la convivència un dret per a tothom”.

Açò implica també “que la societat canvie, s’obri i siga més resistent amb les persones disruptives”, com va afirmar el membre del Casal Honorat Resurrección.

Augmentar la resistència de la societat

Resurrección va posar sobre la taula alguns punts de transformació que cal abordar per canviar la realitat de la reclusió i les persones recluses a l’Estat espanyol. El primer, com s’ha mencionat abans, és l’augment de la resistència de la societat. En aquest cas, Resurrección va destacar la necessitat que la societat faça un pas endavant en la transformació de la realitat i repense els seus imaginaris. Actualment, “la societat espanyola és molt poc resistent”, i no accepta entre ella a les persones disruptives, que ixen dels codis de conducta normalitzats.

És imprescindible, doncs, que s’accepte que sempre hi haurà, en qualsevol context, elements disruptius de la normativitat instaurada. I en aquest punt entra, clarament, la rellevància del llenguatge.

Canviar el llenguatge per a incloure a tothom

Aquesta resistència va lligada a una nova interpretació del context. Resurrección va posar un exemple clarificador: fa menys de cinquanta anys, les persones homosexuals eren empresonades per la seua orientació sexual. Ara açò, en canvi, seria impensable. Per Resurrección, és el moment que la societat i la justícia assumisquen que, en gran part, els delictes i l’empresonament “són derivats del llenguatge” i que cal canviar determinades interpretacions actuals per superar, entre altres, l’aporofobia del sistema.

I és que Castelló va posar sobre la taula que la majoria de les persones privades de llibertat ho estan per delictes relacionats amb el tràfic i consum de drogues, i que el 70% d’aquests no tornen a reincidir. Igualment, la gran majoria de persones recluses són pobres, constatant una desigualtat sistèmica del codi penal, que tracta diferent la població segons la seua posició social.

Xicotets canvis al codi penal i humanitzar la justícia

Per Castelló és important que les noves generacions que pugen i disposen de càrrecs de decisió en el món jurídic “humanitzen les lleis”, perquè és imprescindible un canvi que realce “a les persones i la seua dignitat”. De fet, amb xicotets canvis en el codi penal es podria reduir substancialment el nombre de persones preses. Si la drogoaddicció fora diagnosticada com una malaltia i, conseqüentment, tractada com a tal, els centres penitenciaris de l’Estat reduirien de forma enorme la seua concentració de gent.

Aquest replantajament, a més, és imprescindible. I és que l’Estat espanyol és un dels estats europeus amb menor número de delictes comesos, però en canvi un dels que més població reclusa té.

Calen també canvis dins la institució penitenciària en si, ja que fins i tot dins dels centres el mètode aplicat és totalment punitiu. Aquest mètode, però, és “ampliament acceptat” també fora de les presons, i s’aplica moltes vegades “en espais de socialització primària, com la família, o secundària, com l’escola”. És necessari, en definitiva, un replantajament del model, que se centre en la reinserció i canvie el càstig per la reinserció.