“El comerç local dóna vida als pobles”

20 Desembre 2018 – “Una persona inquieta, dialogant, emprenedora, reivindicativa i amb gran capacitat d’innovació i de treball”. Amb aquestes paraules el van presentar en la Gala anual de 2016 de l’Associació de Comerciants Associats d’Alaquàs (CAdA). Ell, en canvi, es conforma assenyalant que és una ombra del que sa mare ha sigut, és a dir, “una persona molt donada a la gent”. I ningú ho diria, perquè tal com Salvador Ballesteros reconeix, sempre ha sigut una persona molt reservada. No obstant això, un mes de juliol, just després de tornar de la mili, es va animar a tirar una mà en la tenda familiar. Va ser en aquell moment quan va comprendre que el tracte amb la gent era el que realment li agradava.

President de CAdA durant 29 anys, Salvador Ballesteros se sincera en aquesta entrevista i fa un repàs generacional d’una família, la seua, que porta el comerç local en el seu ADN. Des que la seua rebesàvia obrira un estanc a la fi del segle XIX, fins a l’actual rellotgeria i joieria situada en la plaça d’Espanya d’Alaquàs, abordem per què ara és més necessari que mai apostar pel comerç local. Analitzem els principals reptes als quals s’enfronten les tendes de barri, així com els valors que fan d’aquest comerç de proximitat un dels motors dels nostres pobles.

Pertanys a una família de comerciants que es remunta a 1892, quan la teua rebesàvia va aconseguir una llicència per a obrir un estanc a Alaquàs. Quins records o anècdotes et vénen a la memòria si tires la vista arrere?

A qui jo he conegut a fons de veres i amb qui he tractat ha sigut amb ma mare, Isabel Soriano Portalés. Ella ha sigut la meua alma mater. Va començar a treballar a València a la papereria Soriano, que va muntar mon tio al carrer Garrigues, al costat de l’Avinguda de l’Oest. Ella va agafar molta experiència comercial i va engrandir el seu coneixement del comerç. Quan va tornar al poble, Alaquàs, tot eixe aprenentatge el va utilitzar. Era una dona amb un caràcter molt obert, era una comercial natural, no havia de fer cap esforç. Amb un somriure, amb una familiaritat a la gent… Jo recorde a ma mare que sempre dia “emporta-teu xica, que ja m’ho pagaràs”, era una frase que es repetia una vegada i una altra.

Després de la guerra l’estanc es va tancar i afegirem colònies, fils, paqueteria, un poquet aprofitant l’afluència de gent que venia a la botiga per comprar altres articles. Ma mare es va casar amb mon pare que era rellotger, però la comercianta de veritat era ma mare, mon pare era un home de taller, recte i meticulós. A l’inici ma mare li va ficar 4 rellotges en l’aparador que tenien a casa, era una casa antiga on les finestres s’obrien i donaven al carrer. Els rellotges ens varen vendre de seguida, seria l’any 1959. A partir d’ací van muntar la rellotgeria. Mon pare reparava i tenia alguns rellotges i despertaorets, molt poca cosa. A poquet a poquet va anar arribant molta gent de fora, la població d’Alaquàs va créixer molt ràpidament i aleshores va ajudar al poble i al comerç local a créixer.

En quin moment tu també decideixes continuar amb el negoci familiar?

Jo havia estudiat matriceria, perquè he sigut sempre una persona tímida i em donava molta vergonya el tracte amb la gent. Quan vaig tornar de la mili tenia faena en una empresa, però vaig pensar, per què no provar el de casa? I va ser així com vaig ficar-me en unes rebaixes en juliol després de la mili. La timidesa a l’haver tanta gent quedava un poc desapercebuda, no era la cosa freda com quan no hi havia ningú en la tenda. Va començar a agradar-me i ma mare m’ho feia tot molt fàcil, ha sigut la gran comercianta de la saga. Jo portava les marques de vaquers com Levis, Chipie, Lois, Bonaventure, Caroche… va ser un boom! Vam estar molts anys funcionant i, com a conseqüència de l’obertura dels primers grans centres comercials, la cosa comença anant a menys. Mon pare em va ensenyar moltes cosetes i quan es va jubilar jo vaig prendre el relleu de la rellotgeria i vaig quedar-me amb el negoci. Fins ara.

Quins són els valors propis del comerç local? 

La familiaritat, el fet de conéixer a la gent del poble, la interrelació, els vincles que es creen en la gent. Abans hi havia molta gent forastera i era el normal que la gent anés pagant a poquet a poquet. Aleshores es fiava, i no calia firmar cap contracte, només amb la paraula la gent complia i responia molt bé. El comerç local a nivell de relació, de suport, de seguretat en els carrers, dóna vida als pobles, a més d’economia i també llocs on confessar-se, per a xarrar. Les persones coneixen als venedors i hi ha un coneixement molt profund de la gent. La confiança que es crea entre el client i el venedor és un joc de relació social que està molt bé.

Quin és el nivell de conscienciació i sensibilització de la societat sobre la importància del comerç local? Has detectat alguna evolució en els últims anys?

Cal recordar a la gent que comprar en els pobles té beneficis. La meua sensació és que la gent està més sensibilitzada, també és veritat que els comerços van a menys, que els està costant sobreviure perquè l’economia no dóna més de si. Cada vegada que compren en un gran magatzem o una gran distribuïdora, realment els impostos se’n van fora del país… deixen a la societat, al país pobre, el van empobrint. Nosaltres paguem uns impostos importants, d’un 20%, quant esta gent paga entre el 0 i el 3%, és ridícul… Les decisions públiques de vegades només afavoreixen a d’ells, per exemple amb la liberalització dels horaris comercials que implica “la esclavitud de los trabajadores y el hundimiento del pequeño comercio”, però no ho diuen aixina. De vegades les bones paraules emmascaren i oculten el que realment estan fent.

Què hauria de canviar en el marc de les polítiques públiques? Existeix un consens institucional per donar suport al comerç local?

Cal pensar quin és l’objectiu: no cal donar més canxa als grans, jo crec que no és menester. De 10 del matí a 10 de la nit, de dilluns a dissabte, no cal donar-los més. Es tracta un poquet de defensar que les poblacions no es queden desprotegides, que hi haja vida en els pobles. Cal donar més suport a les associacions locals, les campanyes poden ser molt atractives.

Quin balanç fas de la teua presidència al capdavant de l’Associació de Comerciants Associats d’Alaquàs (CAdA)? 

Jo estic orgullós del que hem aconseguit. En Alaquàs som més o menys 210 socis, que respecte a una població de 30.000 habitants és una xifra molt important. Hem treballat molt per l’associació del poble. Hem fet campanyes molt potents: revista, sorteig, trenet de Nadal… Hem tingut sempre molt bona relació amb l’Ajuntament d’Alaquàs, com no podia ser d’una altra manera, encara que també és veritat que ens hem trobat amb un Ajuntament prou sensible de cara al tema del comerç local. Amb un pressupost molt xicotet hem fet grans campanyes, gràcies també a l’ajuda de Caixa Popular, que sempre ha estat donant suport a les nostres iniciatives. La targeta de compra local, per exemple, va ser un dels pilars que va facilitar que el comerç local facturarà molt bé. A l’intern de l’associació el nivell de coordinació entre els diferents comerços és bona. Estem realitzant un treball molt professional.

Quins són els principals reptes als quals s’enfronta el comerç local?

El problema és que els comerços no estan actualitzats perquè no tenen recursos, dóna molta llàstima veure comerços que es cauen a trossos, però la realitat és que no els dóna per traure un sou mínim, eixa és una realitat. Jo he vist com ha evolucionat aquesta situació, com la cara dels comerciants ha anat canviant amb el pas dels anys. No és una qüestió de subvencionar a l’autònom un any de manera puntual. El conjunt de mesures haurien de donar suport realment al xicotet comerç, i no ho fan en absolut. En aquest sentit les associacions locals juguen un paper molt important a l’hora de formar als comerciants.

Com veus el futur del comerç local?

Hi ha sectors que encara tenen un poc de defensa, com per exemple les perruqueries, la restauració, l’artesania, les rellotgeries, les joieries, les òptiques… D’ací la importància d’actualitzar-se constantment i tractar de trobar una diferència competitiva. Però no és fàcil, està complicat, és complicat adaptar-se perquè no hi ha quasi recursos. El mercat està viu i està canviant a una velocitat molt ràpida.

Si voleu conéixer amb més detall la història familiar de Salvador Ballesteros, vos recomanem llegir l’article de Vicent Soriano i Bessó ‘Modas Isabel (L’estanc)’. Una recerca publicada en els Quaderns d’Investigació d’Alaquàs (l’any 2000, pàgines 157-164).