La Fundació com una família pròpia
Jesús Martí Nadal – Director General de l’Institut Valencià de la Joventut (IVAJ)
“Ho tinc tot com embolicat dins del cap, sense una línia de temps clara, però el que està clar és que la Fundació va començar a formar part de la meua vida i no he pogut deixar de sentir-la “meua”, pròpia, família”
Fa uns anys, més de 20, Vicent Comes, no sé com, em va convéncer, perquè col·laborara amb la Fundació. Jo sols era un tècnic de joventut d’un dels ajuntaments de la comarca, Quart de Poblet, i, no puc negar-ho, em vaig sentir molt desvanit per la proposta (ja resulta estrany que u es trobe orgullós de què el conviden a treballar per la cara, al final resultarà que hi ha motivacions més importants que els diners).
Vicent volia que aportara la meua experiència amb grups de joves per reforçar el plantejament de la Fundació del fet que les associacions eren el millor instrument per fer comarca. A poc a poc, aprofitant els contactes que teníem amb altres experiències de l’estat, com el CRAC, Centre de Recursos para Asociaciones de Cadiz y la Bahia, o Torre Jusana de l’ajuntament de Barcelona (recorde els viatges i converses amb Fernando de la Riva o Toni Puig) organitzarem un centre de recursos associatius per a les nostres entitats: un servei d’assessorament, trobades, formació especialitzada i un xicotet butlletí, Papers Associatius, per comunicar-nos, formar i sobre tot visualitzar el que es fa des del món de les associacions. Volíem atendre les necessitats que anaven apareixent en eixos moments, encara que algunes eren intrínseques: recanvi en les juntes directives, atraure a joves, nova legislació que comportava obligacions més estrictes…
Formem un equip de persones expertes en temes associatius i corresponsals locals voluntaris. Crec que és en aquesta època on s’incorporen moltes de les cares que la gent visualitzarà com la Fundació, començant per Julio, Sergio, Juana…
Les jornades van generant un clima de treball en xarxa, es va passant de les activitats de la meua associació a la missió. Alguns ajuntaments es criden per moure i donar suport a el seu teixit associatiu, apareixen els convenis. La revista millora en la seua imatge. Em conviden a formar part del Patronat. Es fan publicacions, manuals i guies, que encara hui són imprescindibles per les associacions. La formació augmenta i guanya en especialització. I apareixen les campanyes fortes, personal fixe, la guia en internet d’entitats, les col·laboracions amb gent com Paco Roca… La Fundació esdevé la referència del món associatiu i no sols a la comarca. Ja no ens sentim sols responsables de la vida associativa de la comarca, ara ens criden de tota la Comunitat, i volem estar ahí.
No tinc memòria, i ho tinc tot com embolicat dins del cap, sense una línia de temps clara, però el que està clar és que la Fundació va començar a formar part de la meua vida i no he pogut deixar de sentir-la “meua”, pròpia, família.