L’educació com un valor democràtic

¿Por qué nos interesa la razón? ¿Vale la pena hablar de ella a estas alturas de la historia? ¿No es más importante “tener poder” que “tener razón”? Jesús Conill. Intimidad corporal y persona humana, 2019

Moltes gràcies a tota la gent que heu assumit la responsabilitat, fins i tot en temps de pandèmia, d’organitzar, diguem-ne, conferències, xarrades, col·loquis…; tot i que, personalment, m’agradaria s’entengueren com “diàlegs”.

Com no, molt agraït a tots vosaltres que, amb la vostra presència, doneu vida i continuïtat, a esta activitat tan recomanable, al mateix temps que saludable.

Hui, com sempre, ens hem d’exigir ser nosaltres mateix, o, dit d’altra manera, no podem eludir la nostra responsabilitat personal i social de ser “crítics”, de tenir i desenvolupar els propis pensaments; per a la qual cosa, no hi ha res millor que poder-ho fer des de l’educació, i esta al si d’una democràcia vívida (eficaç i vigorosa) i viscuda.

El passat 31 de juliol, vaig rebre un WhatsApp del bon amic Paco Pons convidant-me, llig textualment, “a que obrigués el curs acadèmic d’Alaquàs Debat l’últim dimecres de setembre”, a continuació, em suggeria el tema, que coincidís en el que apareix en la convocatòria. Li vaig agrair la invitació, i, per suposat, ho vaig acceptar des del primer moment. No obstant, passats un dies, tractant d’ordenar algunes anotacions i pensant en el tema que se’m proposava, em vaig adonar que venia a Alaquàs, poble on l’educació, la democràcia i la fortalesa de la seua societat civil, puc dir, pel que sé i conec, és paradigma per a molts, així com senyal d’identitat d’este poble. Amb este perfil, tan treballat al llarg del temps, vaig estar temptat de declinar la invitació; però pesà molt més el que podria aprendre gràcies a la vostra invitació, i, com no, escoltant les vostres possibles intervencions en el posterior col·loqui.

Passat un temps, Paco em cridà per consensuar alguns detalls del cartell anunciador, “¿posem professor o filòsof”? Vaig optar per la segona. La primera, si alguna vegada ho he sigut, ja ha passat, estic jubilat; la segona, crec que és més ajustada, primer perquè per a tal tasca no hi ha jubilació, i segona perquè és una activitat, la de filosofar, que puc compartir amb totes i tots vosaltres, que és la de no perdre la curiositat, la capacitat d’admiració, la de preguntar-nos permanentment, sabent-ne que, preguntes, hi haurà moltes, mentre que no hi haurà tantes respostes i, estes, com ja deien els romans, caldrà considerar-les “cum mica salis” (amb un cert escepticisme). És propi de la filosofia introduir dubtes, perplexitats i incerteses. A més qui no  ha aconsellat o li han aconsellat, “prendre’s la vida, o qualsevol altra activitat, amb filosofia”? Encara que per a molts altres “la filosofia siga aqueixa xacra que amb tant d’èxit estan aconseguint extirpar les autoritats educatives” (A. Muñoz Molina – EP 09/09/23, Nostalgia y rebelión).

La paraula (logos) 

Si parem atenció en el títol proposat, veurem com, en cas de trastocar l’ordre fixat, mantindria tot el seu sentit; és a dir, si l’haguérem titulada, “La democràcia com un valor de l’educació”. Tant democràcia, com educació es retroalimenten; ambdues es necessiten, a més, comparteixen, se sustenten i enriqueixen en la mesura que tenen una mateixa base: la paraula, siga aquesta verbal, escrita o de signes.

Un gran professor de grec i història de la filosofia antiga, don Fernando Cubells Martínez, que vaig tindre durant els meus estudis, solia dir-nos, que “les grans qüestions de paraula, acostumen a ser grans qüestions de fet”. Sens dubte, convindreu amb mi, que en el cas que ens ocupa, cal donar-li la raó.

L’educació i la democràcia han de donar-se la mà, una inclou a l’altra; l’educació sense democràcia genera, com estem veient governs il·liberals, autocràtics i/o absolutistes i la democràcia sense educació, per la pròpia etimologia de la paraula “democràcia” (demos, poble /jratos, poder), és impensable; el “demos” necessita ser empoderat en la paraula mitjançant i a través de l’educació, perquè esta és, i així ho hem de reconèixer, la millor eina anivelladora  entre les persones que conformem la societat. Com a mostra, un parell de testimonis, el filòsof, teòleg i filòleg polonés/alemany Schleiermacher (ss. XVIII – XIX), conegut com el filòsof del sentiment, escrivia: “L’educació ha de contribuir al ple desenvolupament de la persona i a la seua integració amorosa en la societat”, i afegia “l’individu només existeix en relació als altres: l’individu i la societat s’impliquen entre si. Només dins de la societat pot l’individu desenvolupar el seu talent i respectar als altres.” Quan, Emilio Lledó va rebre el premi Príncep d’Astúries en Humanitats i Comunicació, en l’any 2015 li van preguntar: Quin desafiament considera prioritari en estos moments?, va donar la següent resposta: “La educación es lo fundamental. Es la clave para afrontar el próximo milenio y, sin pensar tan lejos, la vida en general. Yo sé que este país tiene muchos problemas: el paro, la violencia, asesinatos bestiales, la falta de infraestructura industrial frente a otros países europeos… Pero el problema fundamental, todavía pendiente en nuestro país, el problema básico, esencial y vital, y casi carnal, es la educación.” En les darreres eleccions i debats, este tema no aparegué ni una sola vegada. Prenguem nota.

No hi ha dubte que ambdues, educació i democràcia, han sigut i continuen sent qüestions de paraula i de fets. Així, la democràcia és la millor forma de govern, perquè obliga a contrastar opinions i a escoltar l’altre. Este pensament compartit és el nucli de la democràcia. O deuria de ser-ho.

Permeteu-me una cita d’Aristòtil (s. IV a. C.) del llibre de la Política, i que té molt a veure amb el “logos” (raó i paraula) i la ciutadania, diu: «L’home és l’únic animal que té paraula. Perquè la veu és signe del dolor i del plaer, i per això la posseeixen també els altres animals, perquè per la seua arriba a tindre sensació de dolor i de plaer i indicar-li-ho els uns als altres. Però la paraula és per a manifestar el convenient i el perjudicial, així com allò que és just i injust. I això és el propi de l’home enfront dels altres animals: posseir, només ell, el sentit del bé i del mal, d’allò que és just i  injust, i dels altres valors». (Política, 1253 a).

Aquesta és la bona vida social, la d’aquells que dialoguen sobre els seus desitjos, les seues preferències, els seus valors i tracten de decidir conjuntament què els sembla millor. Però com podem dur endavant este projecte de vida en comú sense saber dir?

Saber parlar, saber escriure, saber dir són capacitats bàsiques. Els qui compten amb elles tenen un poder del qual manquen els que no saben expressar el que porten dins. Perquè, com diu Montaigne (I, 9, p. 49), “només per la paraula som homes i ens mantenim units”.

La paraula, el “logos”, en qualsevol de les seues formes d’expressió, es perfecciona en la mesura que ho convertim en “dià-lógos”, en la mesura que el “nos”, siguem capaços de convertir-ho en un “nos-altres”. No podem, i pot ser que molts encara que poguérem no ho desitjaríem, deixar de ser interdependents. Un pensament que és diàleg, com és el cas de l’educació i la democràcia, està afirmant l’essencial estructura de l’existència de l’alteritat, tenim necessitat de l’un altre per a defensar i consolidar el propi.

El famós oracle de Delfos: “coneix-te a tu mateix” només, a la meua manera de veure, es pot entendre i resoldre si ho faig a través d’aquells amb els quals convisc, siga en la família, en el treball, en l’esport…; per exemple, en aquest moment, jo, sense vosaltres, qui soc? Em resulta molt difícil suportar al funcionari, al polític, que es queixa d’atendre, i d’atendre bé, com es mereix, al ciutadà que s’acosta a la seua taula, per fer  una consulta, una reclamació… encara que només fora perquè el seu treball, i consegüentment la remuneració, li la deu, en bona part, a les gents que ha d’atendre.

Quan parle  del “logos”, la paraula, m’agrada citar el text que figura en la part superior de la Sala de Contractació de la Llotja de València, és emblemàtic, val tant con el propi edifici,  està en llatí, parla la Llotja: “Soc una casa magnífica, edificada en quinze anys. Aprecieu i vegeu, conciutadans, que bo és el comerç que no ordeix estafa amb la seua llengua; que jura al proïsme i no el defrauda; que no entrega els diners a usura. Mercaders, qui així actua abundarà en riquesa i, al final, gaudirà de la vida eterna”.

Pensament crític 

Tant l’educació, com la democràcia, requereixen d’este. Si no entra a les aules, es cultiva, es potencia, es practica, no esperem dotar-nos d’una bona democràcia, ni tan sols acceptable.

Possiblement, ens sorprendríem de saber quantes paraules d’origen grec i llatí utilitzem al llarg del dia, “crític” o “criteri”, és una d’elles.

Així, per exemple, utilitzem les següents expressions: diem d’algú que “no té criteri”, o bé, que “compartisc el teu criteri”, o bé diem, per exemple, “allò que dius ha de ser posat en dubte, en tela de judici”. Tindre criteri ho valorem positivament, no així no tenir-lo.

La paraula “criteri” prové del verb grec “krinein” que significa “jutjar”, però també ho podem trobar amb el significat de “discernir”, o referit a l’acció  de “garbellar”. Tindre criteri, bé podem dir, que consisteix a saber que trama o malla hem d’emprar per a separar allò que és convenient del que no ho és. Com ens dotem d’estes malles? Pot haver-hi molts mètodes però a la meua manera de veure, el millor i més convenient és el de l’educació. A manera de parèntesi, a propòsit de grec, m’agradaria que coneguereu que en la primera llei educativa que va haver-hi a Espanya data de 1857, coneguda com a llei Moyano, per ser el cognom del ministre de Foment que va ser qui la va impulsar, en el seu article 38, quan parla de quins han de ser els estudis de medicina, col·loca en primer lloc el següent: “Lengua y literatura griega”.

En democràcia el tindre criteri propi, subratlle això de propi, és, m’atrevisc a dir, necessari. Pel que crec que els argumentaris, que els partits polítics fan arribar a la gent, haurien d’estar prohibits; quan, paradoxalment, no falten dirigents que afalaguen la responsabilitat de la ciutadania, però sembla que no creuen molt en el que diuen, perquè necessiten dictar-los allò que han de pensar i dir.

Certament, l’educació és un valor per a la democràcia, cal tindre criteri propi, que no vol dir que siga singular, únic o excloent d’uns altres, com a tal valor ha de ser estimat i fomentat al llarg de tota la vida.

Educació i democràcia en dos filòsofs (una aproximació) 

Plató i Kant (s. V-IV a C al s. XVIII – XIX d. C.)

Educar és crear llibertat, donar possibilitats, fer pensar. La democràcia, per raó de justícia, té la responsabilitat de fer-les possibles.

Per què he triat a estos dos  i no a uns altres? En primer lloc, perquè tant l’ú com l’altre responen al que acabe de dir; i,  perquè algun filòsof, han dit: “probablemente, Platón i Kant son los dos filósofos más originales e influyentes de Occidente” (Fraijó), o el que va abandonar la carrera de medicina, per a centrar-se en el “diví Plató” i el “meravellós Kant” (Schopenhauer);

o, senzillament, perquè tornar als clàssics sempre et porta alguna grata sorpresa. Diu Irene Vallejo: “Los clásicos lo son porque se adaptan a las pulsiones de cada momento, si no, habrían desaparecido.

Si teniu en ment el fresc del pintor renaixentista Rafael conegut com L’Acadèmia d’Atenes, (1510-1511), que es troba en el Vaticà, recordareu que el centre del mateix l’ocupen Plató i Aristòtil. Plató amb el dit índex assenyala cap amunt i Aristòtil cap avall, com volent dir que un s’en ocupa del que passa en el “cel” i l’altre del que succeeix en la terra. Si ho recordeu, no ho oblideu; però, com veureu, no li atribuiu a Plató el que no li correspon.

És precisament en el diàleg sobre La República, Politeia, en l’original, que no hem de traduir per ciutat, sinó per la “constitució” d’un Estat, on dedica un llibre, en concret el VII, a parlar de l’educació, peça clau per a construir un Estat just. Ho va ser en el s. V a. C., ho és ara, i ho serà sempre.

El conjunt de les obres de Plató, reben el nom de “Diàlegs”, contrastos de parers, normalment entre Sòcrates, de qui Plató es considera deixeble, i algú, o alguns altres contertulians.

Plató, en el Llibre VII,  d’una manera molt didàctica, es disposa a parlar de l’educació. Prèviament havien parlat sobre la justícia,  les arts i les ciències, la poesia, la felicitat, la pobresa…, en fi, de tot allò  què a un Estat li ha d’ocupar i preocupar.

En esta al·legoria de la Caverna, qui dialoga amb Sòcrates és el seu amic Glaucó, també filòsof i germà de Plató.

Faré un breu resum de l’al·legoria: imagineu-vos una gran caverna, o si voleu un sala de cinema, i en la qual estan asseguts un bon nombre de persones, i, tots ells estan lligats pels peus i obligats a mirar al front, empresonats, la cova té una gran entrada i entre ella, i una gran foguera hi ha una paret, i per ella unes persones, que van parlant entre ells, son portadores de diversos objectes, de tal forma que allò que porten es veu reflectit al fons de la caverna, i com que hi ha eco, sembla que les ombres van parlant. Segur que els presoners pensaran que eixa es la realitat. Si a algú dels empresonats se li obligara a eixir de la caverna i mirar directament a la llum, penseu que no tractaria de matar al que li ha lliberat pel gran dolor que sentiria al ulls? Sols després d’un llarg període (camí educatiu) podria apropar-se a la idea de Bé, la qual conté també la de justícia, la del bon govern. L’Estat no permetrà que, el que haja arribar a tal situació, es quede gaudint de tal privilegi, i si no ho fa de gust, se li obligarà a baixar a la caverna i a alliberar als presoners. Entre el presoners hi ha xiquets i xiquetes, homes i dones, tots han de ser lliberats i accedir a l’educació. I com a fruit d’esta educació hi haurà governants i governantes, diu: “no penses que allò que t’he dit val més per als homes que per a les dones”.

Però, com succeeix, en no poques ocasions, el llibertador dels qui viuen en la ignorància, en l’esclavitud, en la injustícia, mor a les mans d’aquells als quals volia alliberar. Així, Sòcrates, que tant havia fet a favor dels presoners de la caverna, es veu empresonat i condemnat a mort; se li imputava el delicte de “asébeia”, irreverència cap als déus, i per la perversió de menors, ensenyar-los a pensar, (ens ve a la memòria la història de mestre Cayetano Ripoll?).

L’any 2001 es va publicar en castellà la novel·la “La Caverna” de José Saramago; si en la de Plató es tractava d’alliberar als qui estaven a l’interior d’esta; Saramago, ficava el dit en la nafra en denunciar als qui, “tot el seu afany”, està a viure en la caverna del consum, del tindre, en les 48 plantes, excavades en la terra, i que constitueixen una gran “Centre” comercial, on el comprador no necessita intercanviar cap frase amb el dependent […]. Els grans magatzems són, alhora, les noves catedrals i les noves universitats.”

La Caverna platònica, no ha deixat de repetir-se al llarg del temps. Cert que ha anat prenent diferents maneres d’expressar-se, d’obrir-se a la llum, encara que tampoc ha faltat els qui, persones i institucions, fan i han fet tot el possible per tal de mantenir als presoners i no alliberar-los.

Kant (1724-1804)

En aquest intent de dignificar a les persones, ressona l’imperatiu kantià que ens colpeja una i mil vegades, dient-nos: “atreveix-te a saber”, “ix de la minoria d’edat”.

En ple segle de la Il·lustració (s. XVIII), al qual també se’l coneix com el de les llums, les de la raó, Kant, escriu un opuscle titulat ‘Què és la Il·lustració’ (1784), els llegiré tan sols les primers línies:

“La il·lustració és l’alliberament de l’home de la seua culpable incapacitat. La incapacitat significa la impossibilitat de servir-se de la seua intel·ligència sense la guia d’un altre. Esta incapacitat és culpable perquè la seua causa no resideix en la falta d’intel·ligència sinó de decisió i valor per a servir-se per si mateix d’ella sense la tutela d’un altre. Sapere aude! (atreveix-te a saber! tingues la gosadia de saber!) Tingues el valor de servir-te de la teua pròpia raó!: he ací el lema de la il·lustració.[….] La peresa i la covardia són la causa que una   gran part dels homes continuen a gust en el seu estat de pupil […]És tan còmode no estar emancipat. Tinc a la meua disposició un llibre que em presta la seua intel·ligència, un capellà d’ànimes que m’ofereix la seua consciència, un metge que em prescriu les dietes, etc., etc., així que no necessite molestar-me. Si puc pagar no em fa falta pensar. Aquest passatge em recorda el lament de Sèneca (s. I a.C-s. II d.C) “Ens han subjectat fins a tal extrem el ronsal, que no sabem ja caminar lliures”.

Kant ve a dir-nos, que la capacitat de jutjar per un mateix, continua sent la més profunda manifestació de la llibertat. Allà on es persegueix aquesta capacitat abunda la tirania, el despotisme, la repressió.

Kant ens està exigint que tinguem un pensament crític, que pensem per nosaltres mateixos, però com vaig dir anteriorment, este tan sols és possible quan naix del diàleg, perquè aquesta és la forma originària del coneixement. Aprendre a veure, aprendre a mirar, juntament amb uns altres, constitueix un fonamental exercici de llibertat i responsabilitat. Així, el problema de hui no és tant poder dir el que es pensa, sinó poder pensar el que es diu.

Kant, en 1803, un any abans de morir , escriu un Tractat sobre Pedagogia, “L’home només per l’educació pot arribar a ser home. No és res més que el que l’educació fa d’ell […] perquè darrere de l’educació està amagat el gran misteri de la perfecció de la naturalesa humana. És meravellós imaginar-se que la naturalesa humana s’ha de desenvolupar per l’educació cada vegada millor […]  Això ens obri la perspectiva cap a un futur gènere humà més feliç”.

També és cert que, l’ús exclusiu de la raó ens ha portat grans mals a la humanitat, oblidant, amb massa freqüència, que l’ésser humà, no sols és racional, sinó que també està dotat de cordialitat, la qual cosa ens permetria parlar d’una “raó cordial”, aquella que, com diu Adela Cortina, “hunde sus raíces en la compasión, esta es una tarea que debe proponerse la educación ética para formar ciudadanos de una mundo cosmopolita”. (Ètica cosmopolita 2021, p. 171)

Encara que només siga per curiositat o anècdota. Lluís Vives, insigne humanista valencià, escriu en el de Veritate (1540), pot ser que fora una dels seus ultimes obres: “La raó és la mestra, el camí, l’índex, la norma … La raó és un llamp d’aqueixa immensa llum divina projectat sobre nosaltres”.

Es van complir els desitjos de la Il·lustració? Manuel Fraijó en ‘Semblanza de grandes pensadores’ (pp.230-231), escriu “De hecho todavía continúa hablándose de los males de la Ilustración. El principal de estos males, para mí, es que no existe. Que nunca la hemos puesto de verdad en práctica. Sus ideales de justícia, paz, libertad, igualdad, solidaridad, todavía están por implantar”. No s’equivoca el professor Fraijó, és suficient que consulteu els últims informes de Freedom House, sobre el grau de llibertat; o l’índex de Desenvolupament Humà, elaborat pel PNUD (Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament) corresponent als anys 2021-2022,  o senzillament, analitzem els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), coneguts també com a Agenda 2030, i comprovarem que lluny estem d’universalitzar els ideals il·lustrats.

La democràcia és, sens dubte, la forma idònia de construir un Estat sobre els valors als quals fa un moment em referia. Els valors (com la llibertat, la solidaritat, la justícia, la bellesa, la veritat, la tolerància, millor, el respecte actiu…) valen, els apreciem, perquè ens permeten condicionar, donar qualitat al món perquè puguem viure en ell plenament com a persones. Perquè un món injust, insolidari, sense llibertats, un món sense bellesa o sense eficàcia, no reuneix les condicions mínimes de viabilitat.

La democràcia només és concebible i practicable si està íntimament lligada amb el desenvolupament dels valors. Amartya Sen, premi Nobel d’Economia en 1998, en la seua obra Desenvolupament com a llibertat,  diu sobre la democràcia: “La democràcia ha de concebre’s com la creació d’oportunitats, i l’ús d’estes oportunitats requereix un tipus d’anàlisi diferent, relacionat amb la pràctica dels drets democràtics i polítics”. Es tractaria d’empoderar en capacitats als membres d’una societat perquè puguen portar avant els plans de vida que tinguen raons per a valorar, sempre que estes no impedisquen que uns altres puguen fer el mateix. Sen, tanca la seua obra amb dos versos del poeta anglès, del XVIII, William Cowper: “La llibertat té milers d’encants que mostrar / que els esclaus, per molt satisfets que estiguen, mai coneixeran.” ( A tal efecte crec que deuríem llegir, encara que fora una vegada en la vida, La servidumbre voluntaria (1548), de Etien de la Boétie, tan sols té 18 pàgines.

Com me’n isc del temps assignat, deixe, si de cas per al col·loqui, l’amistat i l’amistat cívica, como una forma de desenvolupar la democràcia i l’educació.

Però sí vos demane un parell de minuts més, per tancar estes paraules amb un record al professor, de la Universitat de Calabria, Nuccio Ordine, mort el passat 10 de juny i a qui, un mes abans, el 4 de maig, se li concedia el Premi Princesa de Asturias en la modalitat de Comunicació i Humanitats. La raó per la qual, el jurat nomenat a l´efecte, el va proposar per al premi, queda reflectida a l’acta, diu:

Ordine establece un diálogo con la sociedad contemporánea para transmitir, en especial a los más jóvenes, que la importancia del saber se encuentra en el proceso mismo del aprendizaje. La utilidad de la educación se ha de entender en términos de pasión por la búsqueda del conocimiento y de lo mejor de cada persona, sin circunscribirse a un interés económico. Su trabajo académico, centrado en figuras relevantes del Renacimiento, destaca la necesidad de recuperar la riqueza del humanismo para las nuevas generaciones. (04/05/2023)

Gràcies Nuccio Ordine pel seu mestratge.

Moltes gràcies a tots vosaltres per la vostra presència, amabilitat i atenció.