Mig segle falcant democràcia

“50 anys després d’aquells primer passos associatius que ens van fer despertar cap a una societat més oberta, ens presenta una finestra en què, hem de ser capaces de veure com les solucions sols arribaran amb projectes col·lectius i que l’ajuda mútua, farà possible que la crisi que vindrà, ens procure un horitzó diferent si l’observem associats, que si ho fem de manera individual”

La bio-química assegura que “la humanitat és el major èxit de la vida i que esdevenim la ment de la biosfera ja que l’evolució de l’espècie humana, no s’entén sense la nostra organització social”.  

Per tant, el moviment associatiu, representa un gran paper pel que fa a l’estructura social que ara mateix coneixem, ja que els darrers 50 anys transcorreguts, no han passat en un instant; ans el contrari: durant aquest període de temps, el teixit associatiu de la nostra comarca ha hagut de superar les pitjors etapes del cretinisme més abjecte, fins arribar a pintar d’il·lusió la vida comunitària de cada poble, cada comarca i el conjunt del País Valencià. 

Però aquest desig de canvi, fonamentat sobre la suma de voluntats, no ve d’ara, ja que hi ha tota una història biològica de la cooperació i, la sociabilitat, que ha permés traslladar aquesta manera d’agrupament, de generació en generació, fins aconseguir l’evolució social actual, situada ara mateix, dins d’un moviment pendular que qüestiona els passos donats. 

No estem ara igual que fa 50 anys, ni molt menys. No ho estem, perquè ara vivim dins d’una democràcia que, encara que vigilada, abans ho fèiem immersos en una dictadura que ofegava voluntats i silenciava accions comunitàries o simplement reivindicacions de justícia social, de llibertats conculcades i de manca d’autonomia personal i col·lectiva. 

No estem ara igual que abans, quan qualsevol reunió podia ser susceptible de considerar-se un “contuberni jueu i maçònic d’alt nivell”  mentre la “política-social” infiltrava informadors tendenciosos que distorsionaven amb l’únic objectiu d’obtenir un ascens o una medalla. 

Que no estem ara igual que abans, ho posa de manifest la gran quantitat de grups, associacions i entitats que es troben perfectament legalitzades al llibre de registre de la Generalitat Valenciana. Agrupacions de tota mena: culturals, veïnals, esportives, socials, etnològiques, confessionals, festives, d’autoajuda… una autèntica munió de col·lectius que dibuixen l’horitzó real del món associatiu. 

Perquè ara fa 50 anys, el moviment associatiu se solia circumscriure a col·lectius eclesials, veïnals i/o culturals, donada la pobra escletxa existent al conjunt de la societat, timorata perquè els costums imposats durant els anys precedents, no feren trontollar un règim que acabà auto immolant-se, per continuar subsistint en silenci fins que arribaren temps millors (com ara sembla que passa). 

Fou a partir dels anys setanta del segle passat, que la societat començà a descordar-se la cotilla que l’oprimia i, a l’aixopluc de l’església Catòlica primer i de les associacions veïnals, més tard, es van aconseguir fites importants: “l’Hort de Trènor per al Poble”; “Volem el Castell d’Alaquàs”; “Recuperem la cisterna”; “No a la planta de butà”; “Salvem les coves”; “Per una Casa de Cultura”; “El Saler per al poble”; “Salvem l’Albufera”;“Volem un riu verd”… 

Aquelles primeres reivindicacions d’infraesructures, van anar pujant de grau i van ser les mítiques associacions de veïns, les que començaren a demanar un major nivell de llibertat, al mateix temps que posaven en pràctica el seu alt compromís amb la ciutadania, perquè la barriada aprenguera a conduir-se pels caminals de la democràcia assembleària. 

No hi ha cap mena de dubte, que sota l’ombra d’aquesta mena d’agrupacions socials, es van modelar les primeres persones que liderarien l’incipient canvi polític de finals dels anys setanta i principis dels huitanta del segle passat. Dones i homes que bastirien aquella tímida democràcia que ens portà un Estatut d’Autonomia (encara que imperfecte i triplement reformat) però que continua regint la vida política de les valencianes i dels valencians. 

Sota l’ombra d’aquelles primeres agrupacions, s’han pogut recuperar paratges urbans, edificis singulars, llocs i indrets de recerca, reivindicacions personals i col·lectives, que ens han portat fins al punt en què ens trobem ara, on la realitat social en què vivim, ens obliga a replantejar-nos el que suposa la democràcia participativa, per poder arribar a desburocratitzar aquesta maquinària que ha fabricat aquesta societat complexa en què vivim. 

“Durant els darrers 50 anys, el teixit associatiu de la nostra comarca ha hagut de superar les pitjors etapes del cretinisme més abjecte, fins arribar a pintar d’il·lusió la vida comunitària de cada poble, cada comarca i el conjunt del País Valencià”

Ara, quan tirem la vista enrere i ens adonem del camí recorregut, observem com, alguna cosa ha millorat, però, sabem que s’ha de dissenyar una societat diferent. Una societat que siga capaç d’entendre el que suposa posar en pràctica la justícia social, l’economia socialitzada, les iniciatives col·lectives…per poder avançar cap a un model més sostenible de societat. 

Perquè 50 anys després d’aquells primer passos associatius que ens van fer despertar cap a una societat més oberta, ens presenta una finestra en què, hem de ser capaces de veure com les solucions sols arribaran amb projectes col·lectius i que l’ajuda mútua, farà possible que la crisi que vindrà, ens procure un horitzó diferent si l’observem associats, que si ho fem de manera individual. 

Els propers 50 anys, han de dibuixar un paisatge farcit d’associacions, grups i entitats que estalvien la pólvora de rei i les festivitats prescindibles,  en favor de les necessitats col·lectives, mediambientals, culturals, socials i de benestar. Hem de poder deturar aquesta bola de neu en què ens hem embarcat sense mirar les conseqüències. Les associacions, el món associatiu en el seu conjunt, ho pot fer possible, perquè Ítaca existeix i Homer ho va deixar escrit.