La participació social només serà real si s’educa en ella a les persones joves

“Si mirem el mapa valencià, es pot contar amb els dits d’una mà els municipis que actualment estan prop d’esta xifra. La immensa majoria, ni de lluny s’apropen. Tenim, doncs, la participació social que amb els recursos que destinem, som capaços de generar: molt poqueta. Les coses no ocorren per generació espontània, ni «perquè havien de passar». Les coses que mereixen la pena necessiten d’un bon pla, molt d’esforç i recursos”

La joventut és molt diversa. Hi ha persones joves que estudien, unes en el seu curs i altres  perquè havien abandonat els estudis massa prompte i ara ho reprenen. Hi ha gent jove que treballa després de completar un període formatiu i altra que compagina la formació amb un treball precari. Hi ha gent jove que treballa precàriament perquè no tenen massa formació laboral, malgrat tindre-la. Hi ha joves que ni estudien ni treballen.  

Hi ha persones joves que toquen instruments musicals, que fan esport. Algunes gaudeixen de viatjar, de relacionar-se amb altres, de compartir projectes en grup… 

També hi ha gent jove que està sempre pegada a la pantalla, o que passa el seu temps lliure de forma no massa saludable. Hi ha gent jove, en canvi, que cuida la seua salut molt, l’alimentació, la imatge. 

Hi ha joves nascuts en famílies valencianes, o d’altres parts d’Espanya, o d’Europa, o d’altres països del món. 

Hi ha gent jove que té entre 12 i 17 anys, altres són majors d’edat encara que no arriben als 30. 

Per parlar de participació de la joventut, hem de tindre molt present aquesta diversitat. 

La gent participa a les associacions. Això sempre ha sigut així. No és possible participar en la soledat de ta casa. Convé recordar bé que els grans canvis de la nostra història són deguts en gran mesura a la participació organitzada, a la que fan les associacions. 

Ara mateix hi ha molt de cacau a les administracions públiques sobre que és la participació. Allà pel maig de 2011, a les places de les ciutats espanyoles va semblar que els «pares i mares» movien els mobles de casa, i nosaltres, fills adolescents, poc experts en això dels canvis, podíem aprofitar l’enrenou per girar el llit o canviar un parell de cadires de lloc. Però quan l’efervescència va anar minvant i els nous vocabularis ja havien adjectivat totes les coses «velles», «la democràcia real» va arribar sense saber molt bé quin seria el següent pas a donar.  

Molts ajuntaments es van afanyar a incorporar mesures de democràcia «directa», i van posar en marxa coses com els pressupostos participatius: Anàvem fugint de votar cada quatre anys, i hem acabat votant tots els anys. No és que votar no tinga valor, però que la millora de la participació de la ciutadania s’haja acabat simplificant amb un carret de la compra en una aplicació web, i que el màxim exponent del ciutadà compromès siga el que «compra projectes municipals» amb els diners públics de tots que haurien d’estar construint hospitals, escoles o atenent dependents, és sorprenent. 

Participar, clar, no és això. Participar és: 

1. Analitzar-avaluar la realitat.
2. Prendre decisions.
3. Assumir responsabilitats.
4. Planificar-organitzar-actuar.

Si participar implica necessàriament que després de decidir coses s’assumisca responsabilitats, i que es permeta actuar a les persones sobre allò que han decidit, no cal ser massa espavilada per adonar-se que els processos actuals de participació només impliquen, en el millor dels casos, el segon pas. A més, si s’arriba a prendre decisions com a bandera de la participació de la ciutadania, normalment es fa botant-se el punt 1, és a dir, sense analitzar la realitat. Soltant només opinions, passem a prendre decisions. En açò encara no som massa europeus. 

En resum, que els darrers anys al veure les dades sobre la feblesa del teixit associatiu, s’ha optat per prestar atenció al 75% dels ciutadans que no estan associats, perquè son majoria. S’ha fet pressupostos participatius per a la ciutadania no organitzada, i resulta que 9 de cada 10 idees recollides segueixen estant proposades per associacions. La gent continua participant de manera associada. 

La societat adulta veu a la joventut inactiva, poc compromesa. Però som justament els adults els qui hem de començar a educar a la joventut, sobretot als adolescents, per millorar la situació. Bàsicament, perquè sinó perpetuarem el problema.  

Què les persones joves tinguen iniciativa, siguen més autònomes, amb capacitat d’organització, més responsables i preparades per al treball en equip, es pot fomentar especialment mitjançant el treball amb joves que es fa sobretot, des dels municipis i ajuntaments. 

A Europa, des de fa moltes dècades, està estès el sistema d’educació no formal al voltant d’un oci educatiu: Centres Juvenils pensats per a la població adolescent, que es descriuen de forma més detallada a un altre article d’aquesta publicació, i en els que no em pararé ara. 

A Munich (Alemanya), per exemple, les 90 Cases de Joventut de la ciutat disposaven d’un pressupost anual de 21 milions d’euros, a l’any 2006. Actualment és molt superior. 

Des de la finalització de la II Guerra Mundial, la meitat de la població adolescent alemanya passa aquesta etapa de la seua vida, en el seu temps lliure, vinculats a algun centre, club, associació del seu barri. Allí passen la major part del seu temps lliure fent activitats amb monitors contractats per l’organització a la que pertany el centre, subvencionats per les administracions públiques que també faciliten que estes entitats conten amb locals i infraestructures pròpies. Totes les entitats tenen (es pot comprovar a les seues webs) un programa d’educació política. Si, a Alemanya s’utilitza el temps lliure per a ensenyar ideologia a la ciutadania adolescent, adoctrinant-los en valors democràtics, de compromís social, de respecte i tolerància cap a les altres persones i de lluita pel mediambient. 

Les persones joves no volen ser espectadores, volen fer elles. Creem espais on això siga un procés amb metodologia que s’aprenga i es possibilite la repetició, i crearem una ciutadania millor per al futur. Comencem per analitzar la realitat amb la gent jove, i no prendre decisions sobre les coses que han de fer-se per a la joventut als municipis, sense tindre en compte la seua veu. 

Seria enriquidor que aquest anàlisi el feren els propis joves, almenys en la part de la reflexió sobre les dades recollides, ja que impliquen la seua realitat. I que mitjançant aquest debat es poguera decidir que es pot fer per a millorar la situació de la gent jove, en el cas que tractem, del municipi, i mitjançant el seu temps d’oci. No oblidem que després de preguntar «que faríeu» cal permetre que ells facen. Eixa serà la garantia de que el que es faça, funcione. Recordem que participar no és només demanar opinió, també és deixar fer als demés. 

Necessitem integrar socialment a les persones joves, si volem que siguen elles les qui protagonitzen la millora de la nostra societat.  

La gestió d’estos serveis per a adolescents és clau. Si volem que l’oci dels nostres adolescents esdevinga una forma de generar-los compromís social, tard o d’hora hauran d’associar-se. La gestió d’un centre juvenil per part d’una associació serà la única garantia de que l’associacionisme arribe als joves. De la mateixa manera que l’empresa maximitza el benefici, les associacions busquen la filiació dels usuaris. És de caixó. Per tant, caldrà desenvolupar el model de gestió cívica d’estos serveis. La gestió cívica consisteix en facilitar que la societat civil organitzada gestione intervencions socials. Una societat està millor preparada per assumir reptes de millora social quant més implicats i implicades en això té als seus ciutadans i ciutadanes. Especialment a la població juvenil. Abans ja ho hem esmentat a nivell general, però cal recalcar que a Munich la totalitat de les Cases de Joventut està gestionada directament per organitzacions prestadores de serveis a la joventut sense ànim de lucre. En elles, per cert, la mitjana d’edat dels dirigents i professionals és molt superior als 30 anys. L’associacionisme de joves en exclusiva, a Europa, no existeix. 

“S’ha fet pressupostos participatius per a la ciutadania no organitzada, i resulta que 9 de cada 10 idees recollides recollides segueixen estant proposades per associacions. La gent continua participant de manera associada”

A l’educació formal es destina un 5% del pressupost estatal, arredonint. En el cas de l’oci educatiu dels adolescents que garantiria la participació social del futur, la recomanació de la Unió Europea per als ajuntaments és destinar un 1% dels pressupostos anuals. Si mirem el mapa valencià, es pot contar amb els dits d’una mà els municipis que actualment estan prop d’esta xifra. La immensa majoria, ni de lluny s’apropen. Tenim, doncs, la participació social que amb els recursos que destinem, som capaços de generar: molt poqueta. Les coses no ocorren per generació espontània, ni «perquè havien de passar». Les coses que mereixen la pena necessiten d’un bon pla, molt d’esforç i recursos. 

Posem, per acabar, un exemple il·lustratiu: la ciutat de Castelló de la Plana. Amb la població adolescent actual, uns 10.000 joves entre 13 i 17 anys, hauria de contar amb un mínim de 12 centres juvenils específics per començar a cobrir les necessitats d’oci educatiu de la població adolescent, però gairebé en té 4, i recentment oberts. Encara que tinguera 12 centres de participació juvenil en ple funcionament i amb èxit d’assistències, només cobriria aproximadament un 20% de la població total d’adolescents de la ciutat. I això si funcionaren a ple rendiment.  

Definitivament, ens queda molt per fer.