El patrimoni fundacional de l’Instituto Pro Desarrollo de Torrent

“Pel que fa a la Fundació Horta Sud és evident que sempre ha estat el capital humà el suport fonamental. Persones que amb vocació i generositat s’han  implicat, han assumit riscs i han dedicat moltes hores a superar totes les dificultats. I el resultat és ben meritori: 50 anys de trajectòria eficient amb bones perspectives de longevitat”

Se sol reconéixer que les entitats sense ànim de lucre funcionen gràcies a dos classes de recursos: d‘una banda el patrimoni (dinerari, mobiliari, immobiliari, artístic…) de què són titulars, bé per dotació fundacional bé per acumulació de guanys posteriors; i d’altra el capital humà, no mesurable econòmicament, format per les persones que de manera voluntària i desinteressada aporten idees, coneixements, dedicació i esforços a gestionar els recursos materials —generalment escassos, si no insuficients— per a aconseguir els fins estatutaris. 

És difícil establir un orde d’importància per als dos tipus de recursos a què m’he referit que resulte aplicable a totes les institucions; segons cada cas ho serà un o l’altre. Però pel que fa a la Fundació Horta Sud és evident que sempre ha estat el capital humà el suport fonamental. Persones que amb vocació i generositat s’han  implicat, han assumit riscs i han dedicat moltes hores a superar totes les dificultats. I el resultat és ben meritori: 50 anys de trajectòria eficient amb bones perspectives de longevitat. 

Un repàs abreujat als primers anys de funcionament ajudarà a entendre el que vull dir. En novembre de 1972 es va constituir la Fundación Instituto Pro Desarrollo —des de 2007 Fundació Horta Sud— amb una dotació de 100.000 pessetes en efectiu donades per la Caixa d’Estalvis de Torrent. Les primeres activitats van ser sufragades amb subvencions de l’obra social de la Caixa, però els membres del Patronat foren conscients des del principi que aquella situació no devia dilatar-se; calia, com més prompte millor, procurar-li autonomia financera a la Fundació de forma suficient i duradora. 

El Comité de Gestió va considerar totes les possibles vies de finançament més enllà de l’ajuda de la Caixa de Torrent, entre les quals destacava una opció per sobre qualsevol altra: la construcció de vivendes, que s’havia consolidat des de la dècada anterior com un negoci rendible, continuava tenint una gran demanda; si la Fundació promovia una edificació i capitalitzava els guanys potser podria subsistir amb les rendes que n’obtinguera. 

El moment era propici, entre els patrons hi havia professionals i empresaris que coneixien el sector i recolzaven la idea, la situació del mercat immobiliari era favorable, la Caixa de Torrent finançaria l’operació, invertir en la construcció podria aportar fons… No obstant, hi havia un entrebanc que calia resoldre; la Fundación Instituto Pro Desarrollo tenia pendent d’aconseguir la qualificació d’entitat d’interés públic, requisit necessari per a ser inscrita en el Registre de Fundacions del Ministeri d’Educació. I sense la inscripció no es podria escometre el projecte amb totes les garanties legals. Els tràmits per a obtindre la citada valoració s’allargassaven més del que es pensava, i la previsible demora resultava incompatible amb l’agilitat que exigia la demanda del mercat immobiliari. Hi havia un solar a la venda en un lloc cèntric de Torrent que reunia les condicions adequades, però esperar comportava el perill de perdre l’oportunitat del moment. Algú feu un suggeriment: la promoció la podria fer una persona a títol particular per compte de la Fundació. I el President s’oferí personalment. 

L’operació era atrevida, les persones que assumien la decisió —especialment el President que hi posava el seu nom i exposava prestigi i patrimoni, però també els patrons que li feien costat— actuaven mogudes pel convenciment que la Fundació era una aposta de futur per la que valia la pena mullar-se. Els membres del Patronat havien pres consciència de la transcendència de la Institució per al futur de la comarca. Coincidien en la idea —i així ho faran constar en acta el 29 de desembre de 1976—  “de que la Entidad está en posición privilegiada tanto por su naturaleza como por su labor pionera en el campo de la promoción social, cultural y humana para poder hacer frente al desafío que suponen las nuevas formas de convivencia ciudadana y la evolución política del país hacia estructuras más democráticas, abiertas y participativas.” 

Tot i la incertesa del període —l’inici de la Transició política— els patrons consideraven que les fortaleses eren més que les debilitats, i que les oportunitats eren superiors a les amenaces. Assegurar el futur de la Fundació s’ho valia. 

La iniciativa va ser detalladament explicada en la sessió de 30 de març de 1976: El Comité de Gestió sotmetia al Patronat la conveniència de construir una finca i destinar els beneficis de la venda al capital fundacional. El pressupost total de cost era de 25 milions de pessetes i es finançaria amb un préstec hipotecari de la Caixa de Torrent, per 20 milions. El President assumiria el risc i ventura del projecte per compte de la Fundació. No obstant, la situació de provisionalitat de la forma jurídica va sembrar dubtes o temors i la proposta no va ser unànimement acollida: un membre del Patronat feu constar la seua expressa reserva i, mes i mig després, va renunciar al càrrec amb raonaments entenedors i respectables.  

El projecte anà avant; jo no formava part del Patronat però freqüentment hi col·laborava. Pepe Tordera, que aleshores n’era el Secretari, em va demanar si l’ajudaria a dur els comptes de la promoció i ho vaig acceptar. Era una comptabilitat fàcil: hi havia dos fonts de finançament, el préstec hipotecari que la Caixa de Torrent abonava en el compte corrent conforme se li presentaven les certificacions acreditatives de l’obra feta, i les entrades que entregaven els compradors en firmar el contracte. Els ingressos es destinaven, principalment, a pagar al constructor i a atendre els venciments del préstec fins que s’acabà l’obra. Periòdicament li preparava l’estat d’origen i aplicació dels fons per a què informara al President, qui era el titular dels comptes i de l’immoble, el qual ho transmetia al Patronat. Aquella col·laboració em permet d’afirmar ara la transparència i la probitat que vaig constatar, tant en els procediments com en les persones que hi intervingueren mentre durà tot el procés d’edificació i venda. Al remat, l’operació abocà uns beneficis superiors als que s’havia previst en la proposta. 

“No serien poques les dificultats que sobrevindrien -entre elles, la més greu- la inesperada i plorada mort en accident del president Sandalio Miguel tres anys després- però l’encertada gestió dels successius Patronats i la bona disposició dels seus membres, aconseguí superar-les totes”

Així, el 29 de desembre de 1977, el matrimoni format per Sandalio Miguel Miquel i Estela Vázquez Prieto atorgà escriptura de donació a favor de la Fundación Instituto Pro Desarrollo de tot el benefici obtingut en la promoció que, de forma noble i desinteressada, havien assumit: quatre milions de pessetes en efectiu i un local comercial taxat professionalment amb un valor net de 3.143.800 pessetes. En total, el patrimoni fundacional s’havia multiplicat per 72; és a dir, havia passat de 100.000 a 7.243.800 pessetes. La Fundació començava a ser financerament autònoma. 

No serien poques les dificultats que sobrevindrien —entre elles, la més greu, la inesperada i plorada mort en accident del president Sandalio Miguel tres anys després— però l’encertada gestió dels successius Patronats i la bona disposició dels seus membres, aconseguí superar-les totes. Hui es pot dir que aquella arriscada decisió tan honestament i generosament pensada, aquella altruista operació,  va ser la clau de volta que reforçà l’estructura econòmica de la Fundació i n’assegurà la continuïtat en un moment d’incertesa.