Dos experiències profitoses

“L’Horta arribava a un lector que a banda de les notícies que marcaven el canvi social del país, demanava l’actualitat de proximitat. Del poble i de la comarca, perquè el que s’esdevenia a la comarca, afectava de normal diversos municipis”

L’últim terç del segle XX la premsa que hi havia a l’abast en els quioscs, amb poques excepcions i deixant de banda diaris i revistes estrangeres, arrossegava inèrcies i vicis provinents de la dictadura. A les acaballes dels anys 70 encara hi havia la cadena de periòdics del Movimiento. A la demarcació de València competien Levante i Las Provincias. El primer era de la cadena governamental. El segon, de propietat privada, però escorat a posicions molt conservadores, per dir-ho d’una manera elegant. No, premsa diària d’esquerres, no n’hi havia. Arribava Triunfo i setmanaris més o menys aventurats com ara Cambio 16, Cuadernos para el Diálogo, revistes d’humor (La Codorniz, i més endavant Hermano Lobo, El Papus, El Jueves, Por favor…) i poca cosa més. A València també hi havia La Hoja del Lunes, editat per la Asociación de la Prensa (entitat a la qual només accedien, i amb moltes restriccions, periodistes titulats), que reunia personal dels dos diaris de referència i d’altres mitjans radiofònics en la confecció i redacció, de manera que els treballadors aconseguien un sobresou, beneficis de l’entitat a banda. La mort en el llit del dictador accelerava les transformacions socials, que també afectaven els mitjans de comunicació. Els avanços tecnològics no tardarien, sobretot als tallers de la premsa convencional, així com els canvis i maquillatges en les línies editorials, certa obertura quant a continguts… però allà on pràcticament tot continuava igual, era a les pàgines d’informació local, dominades pels resums dels plenaris municipals, festes patronals, clavariesses triomfants, alguna calamitat de menor categoria -les més espectaculars anaven a les pàgines de successos i tribunals-, i tot allò que potser no cabia en les seccions corresponents del diari. 

En aquest context, a meitat d’aquell decenni, l’any 1976, va sorgir una iniciativa lligada, o més ben dit, sota el paraigua de l’Instituto Pro-Desarrollo de Torrent, entitat depenent de la Caixa d’Estalvis de Torrent i precursora, salvant les distàncies, de l’actual Fundació Horta Sud. Consistia a fer arribar als periòdics les notícies que s’esdevingueren als pobles de la comarca, mitjançant una xarxa de corresponsals -que no sempre ni necessàriament coincidien amb el titular de la plaça, per dir-ho així-. L’aval de l’Institut era la garantia de contenció, autenticitat i moderació d’aquells nous continguts que ocasionalment il·lustraven les pàgines d’informació local. Els periòdics van acollir amb normalitat aquelles cròniques. Pràcticament no els comportava costos i milloraven la cobertura i diversitat d’unes demarcacions que habitualment no despertaven més atenció que la dels alcaldes i afortunats de la informació notarial que assolien alguna classe d’immortalitat en aquell mòdul o columna convenientment retallada, a mode de testament per a la posteritat. Si no ho recorde malament, va ser Josep Mª Soriano Bessó, advocat i periodista corresponsal de diverses publicacions, qui va fer de mitjancer amb els directius del Pro-Desarrollo en aquella convocatòria que va reunir una colla de gent disposada a nodrir les pàgines d’informació local dels periòdics amb notícies més transcendents del que s’oferia fins aleshores. Aquella activitat es va allargar cosa d’un any, potser una mica més. Però havia estat l’embrió d’una nova experiència que va començar a prendre forma. 

La revista L’Horta va nàixer el 1978. Confecció artesanal, tiratge limitat i una base creixent de subscripcions entre persones i col·lectius que participaven de les inquietuds polítiques o associatives del moment en diversos pobles de la comarca. De l’Horta Sud. Josep Mª Soriano la va dirigir fins el tancament, en 1981. Durant aquest període la revista hi va comptar amb suport tècnic i dedicació de treballadors de la cooperativa de treball associat Coinser. Tot i la vocació d’arribar als quioscs mensualment, no va aconseguir editar els 20 números. La publicació va servir de nexe entre persones, entitats, professionals i polítics, enmig d’un període històric en què es cuinava la transició democràtica i les demarcacions urbanes reclamaven tota classe d’infraestructures i dotacions. El primer número de la revista ja se n’ocupava de les amenaces de l’autopista planejada sobre l’Albufera (finalment i amb anys de demora es va executar l’autovia de circumval·lació per ponent, el by pass); el planejament urbanístic del que es coneixia com Gran Valencia; moviments polítics i veïnals; problemes de contaminació… Res a veure amb les primitives cròniques dels diaris obsequioses amb tota classe d’alcaldes i autoritats del règim. 

A la poca gent que conformava la redacció ens acollia Dionís Alba a sa casa de Paiporta, prop del barranc. Allà ens reuníem per a planificar cada número. La portada va ser dissenyada per l’artista de l’Alcúdia Manolo Boix. La del primer número  reproduïa l’exemplar d’un intent anterior d’engegar una publicació comarcal. Aquella Horta del desembre de 1973, editada per la parròquia de Sant Pere de Massanassa, impulsada pel seu rector, Josep Alba, i joves vinculats al moviment catòlic de la JARC, no va passar del primer número, però quedà com a referent d’una experiència que calia reprendre. Ara, en un context més engrescador, L’Horta arribava a un lector que a banda de les notícies que marcaven el canvi social del país, demanava l’actualitat de proximitat. Del poble i de la comarca, perquè el que s’esdevenia a la comarca, afectava de normal diversos municipis. Fou, també, el temps en què va constituir-se la Mancomunitat de l’Horta Sud. La revista va ser especialment útil a l’hora de divulgar iniciatives empresarials, culturals, o afavorir debats urbanístics, polítics o participatius. També va mostrar resultats electorals o contar experiències com la nit del 23-F del 1981 viscuda en els nostres pobles. 

A l’equip de L’Horta hi havia, a més de Josep Mª Soriano, Josep Medina, el firmant d’aquest text, Josep-Eustaquio Martínez, J. Antoni Torregrossa, Antoni Natxer… Francesc Olmos i Consol Benlloch en la distribució; Amador Grinyó en la confecció; Maria Lluïsa Lozano i Abelard Saragossà en l’administració; l’il·lustrador internacionalment guardonat Juli Sanchis… Per la redacció van passar Adolf Beltran, Ferran Torrent, Toni Cova, Josep Pitarch, Ezequiel Castellano… i múltiples col·laboradors: Voro Torrijos, Josep-Vicent Marqués, Joan Olmos, Jaume Santonja, Francesc de P. Pons, i d’altres que van ser alcaldes com Albert Taberner (Alaquàs) o Lluís Martínez (Silla). La publicació va deixar d’editar-se. El panorama informatiu estava canviant a la carrera. El País Valencià hi comptava amb un tercer periòdic: Diario de Valencia. I després de capçaleres com Dos i Dos, Valencia Semanal i d’altres que transitaren per l’època, també va tancar L’Horta. Però el neguit per la informació comarcal, per comptar amb un nexe que contribuira a la vertebració dels pobles, va romandre. No tardaria a nàixer una altra publicació. 

El primer número de 7 Dies de la Comarca va eixir al carrer el 6 de maig del 1983, en la vigilia de les eleccions municipals. Amb format i paper de periòdic, color, 16 pàgines, periodicitat setmanal, una petita redacció amb dos ò tres màquines d’escriure llogades, un director (Rafael Cerveró), dos redactors (Ezequiel Castellano i servidor de vostés), un fotògraf (Andrés Castillo), una publicista (Inma)… i una extensa xarxa de corresponsals que cada setmana abocaven allò més destacat de l’actualitat de cada poble. Informació, opinió, esports, cultura, passatemps… La seu es trobava a Torrent, en un espai cedit pel Club de Gerents. Figurava com a editor Francisco Moret Iborra. En el consell rector hi havia noms com ara Josep Ferris, Aldino Fernández, Amadeu Ciscar, Francesc Carratalá o Luis Espinosa. En el número inaugural Josep Ferris, una de les personalitats referents de la comarca, es congratulava de l’aparició del periòdic, després de constatar els avanços de l’Horta-Sud, en haver-se constituït la Mancomunitat, en l’aspecte polític i administratiu, i l’Institut d’Estudis Comarcals (Ideco) en el vessant cultural. Confiava a que el setmanari contribuís a la causa.  

El periòdic va acudir a la cita setmanal fins als 89 números. El març del 1985 faltaven un parell de mesos perquè complira tres anys de presència. Durant aquest temps hi van haver canvis i relleus. A la redacció hi van haver baixes camí de noves destinacions, i van arribar nous actius: José F. Álvaro Errazu, Miquel Benítez, Aberlard Comes, Josep Tronchoni, Toni Benavent, P. Velert, Olegari Gonzalo, Vicent Boscà… 

Des d’una perspectiva empresarial, pot considerar-se que tant L’Horta com 7 Dies de la Comarca van ser iniciatives prematurament fallides. Però, indubtablement, van representar un abans i un després en el tractament de la informació dels pobles de l’Horta-Sud i un avanç indiscutible en la creació de consciència comarcal. 

El decenni dels 80 els mitjans de comunicació van acusar els efectes d’una transformació imprevisible en la dècada anterior. Des dels avanços tecnològics -com ara la substitució de les linotípies a la imprempta pel sistema offsett- fins als canvis quant a la propietat: subhasta de la Prensa del Movimiento, absorcions i/o tancaments de capçaleres, eclosió de noves emissores radiofòniques i primers assajos amb vídeo per a experiments televisius. Val a dir que els treballs per configurar una emissora de ràdio d’abast comarcal no van tindre èxit. D’altra banda, nombrosos ajuntaments havien consolidat butlletins d’informació municipal. No era el mateix que gaudir d’una premsa crítica, però va ser una forma de comunicar amb el contribuent. 

“Des d’una perspectiva empresarial, pot considerar-se que tant L’Horta com 7 Dies de la Comarca van ser iniciatives prematurament fallides. Però, indubtablement, van representar un abans i un després en el tractament de la informació dels pobles de l’Horta Sud i un avanç indiscutible en la creació de consciència comarcal”

Els periòdics que van consolidar la seua presència des d’aquella primera onada de canvis, ja no van reproduir els patrons ni les inèrcies del franquisme. Els editors coneixien la importància de la informació de proximitat i molt aviat dissenyaren pàgines amb continguts amples i específics per a cada comarca. Fou un primer pas. El següent va consistir a crear edicions dels mateixos periòdics a diverses comarques. De manera que els lectors rebien idèntica informació general, però les notícies concretes de la comarca respectiva. Amb el pas del temps i la digitalització de les capçaleres, s’ha produït una nova reordenació de continguts. Es mantenen les notícies destacades de cada comarca, però el lector digital les té a l’abast juntament amb allò més remarcat de la informació diària. 

Si els continguts són competitius, fan el pes al lector o contribueixen a alguna classe de confusió entre la notícia i la publicitat, això és una altra història.