
Records de la meua comarca
Lola Alfonso Noguerón – Membre de Quaderns d’Investigació d’Alaquàs i cap del Centre de Documentació d’À Punt

“La ciutadania és qui canvia la història i precisament l’Horta Sud podem estar ben pagats de tantes persones que treballen per fer una comarca més habitable, però corren temps difícils, i als darreres anys s’han viscut situacions que ningú hauria imaginat, per això, cal continuar treballant i persistint, perquè res està guanyat per sempre”
Fa unes setmanes va ser notícia que el nom de la Comarca l’Horta Sud aglutinadora tradicionalment de vint pobles, s’havia ratificat oficialment, eliminant l’Horta Oest amb el que s’enquadraven alguns dels pobles d’aquesta comarca. Darrere d’aquesta bona notícia hi ha un important treball de persones, institucions i organismes involucrats a la nostra comarca que ho van fer possible.
A la televisió pública valenciana, À Punt Mèdia, informaven sobre aquest tema: “”Les comarques no existeixen administrativament, només en el nostre imaginari col·lectiu”, explicava Xavier Navarro, director de l’Institut de Cartogràfic Valencià a la notícia d’À Punt i recorda que no hi ha cap llei que regule aquesta divisió territorial. Les modificacions serveixen, això no obstant, per a fer mapes que reflectisquen el sentiment identitari de la ciutadania”
Personalment, no m’havia parat a pensar en la meua relació amb la comarca de l’Horta Sud fins que vaig haver-hi d’escriure aquest text, encara que si estic molt vinculada a Alaquàs. En reflexionar sobre aquest tema descobreix com la infantesa i adolescència van estar marcades per experiències i sentiments vinculats a aquest territori. Vaig créixer en una família que tot i que mai parlarem a casa de la comarca, es vivia de manera inconscient i s’assumia la consciència territorial comarcal amb un sentiment de pertinença i d’estima més enllà d’expressar-ho, potser perquè mon pare era d’Alaquàs i ma mare es va criar a Torrent, i ells estimaven el poble. El sentiment comarcal no formava part de la cultura generalitzada de la població quan era menuda, tal vegada per la proximitat d’Alaquàs a la capital, per l’important increment de la població durant els anys seixanta i setanta o, potser també, pel fet que a l’escola no ens formàvem amb materials didàctics comarcals i pròxims, perquè era més fàcil llegir El Lazarillo de Tormes que Matèria de Bretanya, o saber on estava La Corunya abans que explicar-nos on estava Benetússer. Per no parlar de la cosa complicada que era anar en transport públic des d’Alaquàs a Quart de Poblet sense passar per València.
Vaig viure una vida quotidiana imbuïda d’un sentiment comarcal, sense adonar-me’n: quan els divendres que no hi havia escola, anàvem al mercat de Torrent; quan era Sant Blai i anàvem a l’ermita de Torrent, dinàvem a casa dels oncles i mentre els majors raonaven després del dinar, els xiquets jugàvem a inventar històries baix de la taula; recorde alguns matins de diumenge anar-hi a l’ermita d’Albal amb els esmorzars que ma mare preparava; també que a casa sempre hi havia botifarres de Xirivella, i anàvem a Aldaia a comprar palmitos, i per la torta d’ametlla de la pastisseria Selvi, quan celebràvem els sants o els aniversaris. L’estima comarcal ha estat una evolució personal i familiar, i als lligaments del temps d’infantesa i adolescència s’uneixen els primers records amb els juniors d’Alaquàs, els pasquers de Torrent i els amics d’Aldaia; el començament de l’Institut d’Estudis Comarcals (IDECO) amb l’espenta d’Enric Juan quan recercàvem als primers subscriptors de l’IDECO.
I sobretot, el treball que com a corresponsal d’Alaquàs vaig fer de la mà de Pepe Soriano per al setmanari “7 dies de la Comarca”. Al primer sopar vaig conéixer el meu home, amic del periodista Rafael Cerveró, director del setmanari en aquell moment, eixe sopar que van fer perquè els corresponsals ens coneguérem. Que bons periodistes van eixir de ”7 dies”.
He tingut la fortuna de compartir part de la meua vida amb Pepe Soriano i Enric Juan, que em van reunir activament en projectes comarcals, persones excepcionals amb una visió, una capacitat de treball i de compromís social que me’l van ensenyar i amb ells aprenguí valors que han marcat la meua vida.
A la nostra comarca existeix un sentiment i una actitud a la ciutadania que fa que tantes i tantes associacions i col·lectius estiguen actius al nostre territori, és eixe dinamisme el que aconsegueix que una comarca anomenada l’Horta Oest, canvie al nom correcte, fiançant la força del que som: una comarca diversa, múltiple, solidària, associativa, emprenedora que sobreviu i supera de la millor manera possible les nombroses crisis que hem hagut de patir al segle XX i XXI.
“El sentiment comarcal no formava part de la cultura generalitzada de la població quan era menuda, tal vegada per la proximitat d’Alaquàs a la capital, per l’important increment de la població durant els anys seixanta i setanta o, potser també, pel fet que a l’escola no ens formàvem amb materials didàctics comarcals i pròxims, perquè era més fàcil llegir El Lazarillo de Tormes que Matèria de Bretanya, o saber on estava La Corunya abans que explicar-nos on estava Benetússer”
L’espai físic ens permet sentir-nos part d’una comunitat, d’un territori, i la vida es mou arrelant-se a l’espai territorial on vivim. Els meus majors em van transmetre l’estima de pertànyer a un poble, aquest sentiment tan arrelat, mai impedeix transcendir la comarca, el país, l’estat, el continent… perquè les arrels ens identifiquen amb una cultura comuna que essencialment traspassa a qualsevol part del món, per això és important estimar el que som i viure amb l’orgull de ser d’un lloc, defensant la nostra peculiaritat, la nostra llengua, mirant amb altres cultures i llengües que estan al nostre territori de manera respectuosa i integradora, perquè no hem de perdre la identitat, ni el que som.
La ciutadania és qui canvia la història i precisament l’Horta Sud podem estar ben pagats de tantes persones que treballen per fer una comarca més habitable, però corren temps difícils, i als darreres anys s’han viscut situacions que ningú hauria imaginat, per això, cal continuar treballant i persistint, perquè res està guanyat per sempre.