El moviment de la pau valencià contra totes les guerres

“Evitar la guerra i posar-li fi ha de ser una de les prioritats dels moviments socials. No podem naturalitzar-la i mirar cap un altre costat. Hi ha qui dirà que no és cosa nostra, què nosaltres no tenim res a dir ni res a aportar. No és cert. Les guerres que passen a altres llocs, per molt llunyans que siguen, comencen ací”

 La guerra a Ucraïna ens ha obligat a girar el cap cap a una realitat que habitualment està invisibilitzada. Les guerres no són coses del passat. Cada any hi ha entre 30 i 40 conflictes armats arreu el món. Però fins que no apareixen als mitjans de comunicació o sentim que estan a prop, no en fem cas. És trist que necessitem que les víctimes hagen de ser de pell blanca i ulls blaus perquè ens sentim interpel·lats, de fet Kiev està geogràficament més lluny que Trípoli, quan a Líbia hi ha un sagnant conflicte des de 2011 i ningú pensa que allà hi ha una guerra que també hem de parar. I què dir d’altres guerres, ben llunyanes en tots els sentits, com la de Iemen, on des del 2015 han mort més de 25.000 persones.  

Evitar la guerra i posar-li fi ha de ser una de les prioritats dels moviments socials. No podem naturalitzar-la i mirar cap un altre costat. Hi ha qui dirà que no és cosa nostra, què nosaltres no tenim res a dir ni res a aportar. No és cert. Les guerres que passen a altres llocs, per molt llunyans que siguen, comencen ací.  

Perquè som nosaltres, els països del Nord els que produïm les armes que són utilitzades en moltes de les guerres que coneixem. Espanya és un dels principals exportadors d’armes del món i ha venut, per exemple, a Aràbia Saudita i Emirats Àrabs Units, líders de la coalició que bombardeja Iemen, prop de 2.000 milions en armament des de que començà el conflicte.  Són armes que es fabriquen a llocs tan propers com Burgos, Albacete, Saragossa, Getafe, Andoain, entre molts altres per tot l’Estat. I que es venen a través dels nostres ports, com el de Bilbao, Santander, Motril i, un dels valencians, el de Sagunt. Els vaixells de transport de la naviliera saudí Bahri carreguen armes habitualment als ports espanyols, i l’esmentat port valencià n’és un dels més utilitzats els darrers anys.  

També som nosaltres els que acollim estructures militars que difonen la seua proposta bel·licista per fer front els conflictes. L’OTAN, la més gran i poderosa organització militar del món que, com ha dit fins i tot el Papa Francesc, ha tingut part de la responsabilitat en no evitar la guerra amb Rússia que es juga a terreny ucraïnès, té una seu a Bétera. Som nosaltres els que legitimem en espais educatius el militarisme, com passa any rere any a l’Expojove, on l’exèrcit té un aparador de primer nivell per captar xiquets i xiquetes.  

El moviment per la pau valencià és més fort del que aparenta. Hi ha els insubmisos i objectors de consciència hereus del moviment per l’objecció de consciència (MOC) què va aconseguir un dels assoliments més rellevants del pacifisme i antimilitarisme espanyol, la fi del servei militar obligatori. Quin millor indicador que els joves actuals no sàpiguen el que significa la paraula “mili”. 

També hi ha un grapat d’ONG que fan educació per la pau, a l’àmbit educatiu formal i també a l’informal, impulsant la cultura de pau i la noviolència. I també està el Centre Delàs, amb una delegació valenciana amb activitat de recerca, incidència i divulgació en pau i desarmament. Cal afegir a aquest llistat improvisat la recuperació del projecte de Museu de la Pau a la Vall d’Uixó, que vorà la llum com a molt tard l’any 2023. Des d’un punt de vista institucional, el moviment per la pau es pot vore afavorit per la futura llei de pau que des de la Generalitat s’està redactant, que ha sigut proposada des de la societat civil. 

Però el moviment per la pau arriba més enllà dels continguts relacionats amb la fi de les guerres, el desarmament, l’antimilitarisme, la noviolència i la cultura de pau. Hi ha emergències socials i polítiques, en el que hi ha persones especialment vulnerables que pateixen de la violència promoguda pels nostres governs, que fugen precisament de les guerres on s’utilitzen les nostres armes, legitimada amb el nostre silenci. Em referisc a l’expansió de l’odi al diferent i de la naturalització de la violència contra els més febles, conseqüència d’un racisme estructural que impregna les nostres lleis, les nostres accions i les nostres reaccions davant l’arribada i mort de milers de persones indefenses a la Mediterrània, amb l’únic objectiu de tindre una vida millor.

“El moviment per la pau valencià és més fort del que aparenta. Quin millor indicador que que els joves actuals no sàpiguen què significa la paraula ‘mili’?”

O el tractament no solament inhumà i injust a les persones migrants que arriben a la costa d’Espanya, sinó la persecució, explotació, assetjament i apartheid encobert de les que decideixen quedar-se al nostre país. Un racisme combinat amb aporofòbia, odi al pobre, ja que com bé sabem les persones que venen de fora amb la cartera plena no són migrants sinó expatriats o turistes. El moviment per la pau també s’ocupa d’aquesta guerra de fronteres que deixa morts al front de la Mediterrània i presoners als CIES. Cal que sumem de manera natural al moviment per la pau a la plataforma CIES NO, a la Caravana Obrim Fronteres, als grups de suport als vaixells de salvament de migrants de ports d’acollida com el de Borriana i a tot aquells que treballen contra les causes i les conseqüències de l’odi i el racisme a la nostra terra.