50 anys d’amistat cívica

“Poden, si és del seu gust, comprovar com els centenars d’actuacions dutes a terme o promogudes per la Fundació, responen perfectament al que ja, a la Grècia clàssica es va entendre amistat cívica, per tal diferenciar-la de la amistat que és el més necessari per a la vida; sense amics ningú voldria viure encara que posseïera tota la resta de bens, però, afegien, que és l’amistat cívica la que manté unides a les ciutats”

La gratitud no sols cal reconèixer-la sinó que, a més, cal explicitar-la. Raó per la qual, abans de ficar-me en farina, voldria manifestar-la. Agraïsc, doncs, de cor i raó a quants, fa ara cinquanta anys, van crear el que, en el seu moment, va vindre a dir-se “Fundación: Instituto Pro-Desarrollo”. Si bé és cert, que els avatars que han afectat la Fundació durant aquests anys queden ben explicitats tant en l’obra escrita per Francesc Martínez, amb motiu d’aquest cinquanta aniversari, com per molts dels articles publicats a aquest efecte, vull reconèixer l’encert de la Institució, Caixa d’Estalvis, i dels qui  hi van fer possible la creació d’una Fundació amb la finalitat de potenciar el civisme, és a dir, fomentar la consciència de saber-nos i sentir-nos ciutadans, la qual cosa porta amb si el compromís social, però, no sols com a ideal i/o projecte a mitjà i llarg termini, sinó des del minut zero i en el territori que ens és més pròxim: el poble en el qual habitem i la comarca en la qual aquest se situa. Anticipant-se en el temps al que, quaranta anys després, definim amb el neologisme “glocalització”, pensar globalment i actuar localment. 

És, més que probable, que alguns dels que lligen aquestes línies, diguen el mateix que aquell que es va dir a d’ell mateix: “tota la vida parlant en prosa i ara acabe d’assabentar-me d’això”, perquè algú li havia explicat la diferència entre prosa i vers. El mateix succeeix amb la “amistat cívica”, expressió ja utilitzada per Aristòtil fa més de dues mil tres-cents anys. Utilitzant paraules de la professora Adela Cortina, diria que “l’amistat cívica és més aviat la dels ciutadans d’un Estat (jo afig, d’un poble, d’una comarca, d’un barri, d’una associació…) que per pertànyer a ell, saben que han de perseguir metes comunes i per això existeix ja un vincle que els uneix i els porta a intentar aconseguir aqueixos objectius, sempre que es respecten la diferències legítimes i no hi haja greuges comparatius”. ¿Quanta gent haurà fet seua esta actitud sense assabentar-se que estava desenvolupant la “amistat cívica”? Molta més de la que ens podem imaginar. 

La Fundació Horta Sud, en el seu inici “Fundación: Instituto Pro-Desarrollo”, és el que ve fent des de fa 50 anys. Sota el paraigua d’aquesta “amistat cívica”, s’alberguen totes i cadascuna de les activitats que realitza des de la seua creació fins al moment actual, centrant-se en objectius que afecten el conjunt de la ciutadania, com ara la construcció, des de l’economia, l’associacionisme, la defensa dels drets humans, dels valors democràtics, la defensa del medi ambient, el coneixement i desenvolupament dels Objectius de Desenvolupament Sostenible, proposats i aprovats per l’Assemblea General de Nacions Unides el 25 de setembre de l’any 2015, una societat cada vegada més justa.

Poden, si és del seu gust, comprovar com els centenars d’actuacions dutes a terme o promogudes per la Fundació, responen perfectament al que ja, a la Grècia clàssica es va entendre amistat cívica, per tal diferenciar-la de la amistat que és el més necessari per a la vida; sense amics ningú voldria viure encara que posseïera tota la resta de bens, però, afegien, que és l’amistat cívica la que manté unides a les ciutats. 

No obstant això, sí que m’agradaria, encara que breument, insistir en un parell de condicions que, de no donar-se, l’amistat cívica seria inviable. 

La primera, la necessitat de tindre un sentiment clar de comunitat, i aquest el tenim quan ens adonem que la identitat de cadascun de nosaltres, del nostre jo, la forgem en la relació amb els altres, és a dir, quan transitem del “nos” al “altres”, creant així una nova paraula, una nova manera d’estar, el “nos-altres”. El jo individual és un imaginari que només és comprensible des de la relació amb altres jos. Aquesta primera condició, des del mateix moment de la seua creació, perquè aqueix va ser un dels seus primers objectius, la ve complint la Fundació. 

“Necessitem tindre un sentiment clar de comunitat, i aquest el tenim quan ens adonem que la identitat de cadascun de nosaltres, del nostre jo, la forgem en la relació amb els altres, quan transitem del “nos” al “altres”, creant així una nova paraula, una nova manera d’estar, el “nos–altres”“

La segona, consisteix en el fet que aquesta comunitat entre els éssers humans és impensable sense la paraula. Deia el professor Emilio Lledó, en rebre el premi Princesa d’Astúries 2015, en la modalitat d’Humanitats, “som perquè parlem, però sobretot el que parlem”, i aquest parlar, logos, aconsegueix la perfecció quan som capaces de transformar-ho en diàleg, dia-logos, raó, paraula, argument compartit buscat en comú, i tot això des d’una raó cordial, sí, des de la racionalitat sense oblidar la cordialitat. Lamentablement, tenim un dèficit molt important de mecanismes de veu en les nostres societats i d’institucions o instruments de diàleg, de cooperació entre actors, que faciliten la col·laboració i siguen els elements amortidors quan arriba un problema, una crisi. Però, per a crear aquest Estat, ciutat, comarca, del Benestar o de les Oportunitats, només serà possible si tothom ha tingut la possibilitat de ser empoderat en el màxim de les seues capacitats, i ho és quan amb ell podem comptar com a ciutadà capaç de participar en els assumptes de la seua ciutat. Disposat, en definitiva, a exercitar-se en una “amistat cívica”. Crec, i espere no equivocar-me, que aquesta segona condició, des de l’inici, forma part de l’ADN de la Fundació.  

Tots sabem que la vida humana consisteix en un anar fent-se, però no ens fem solitàriament, aquesta és una tasca compartida. Quan falta el reconeixement mutu no creixen amb bé les persones. 

Després de cinquanta anys d’existència, seria bo i convenient reconèixer a la Fundació pel que ha fet des de fa 50 anys i pel molt que li queda per fer; doncs, mentre hi haja ciutadans capaços de dialogar, de buscar el bé comú, la “Fundació Horta Sud per l’amistat cívica”, continuarà vigorosa i romandrà en el temps. No tinc cap mena de dubte.