Memòria de la Revista l’Horta

“S’havia d’anar creant consciència, fomentar el sentiment de pertinença comarcal i coordinar esforços entre la gent dels distints públics. I, com que no hi ha afecte sense un mutu coneixement previ, una de les primeres coses que es detecta és la necessitat d’un espai comunicatiu i d’informació únic i compartit”

La Fundació Horta Sud, nom actual de la Fundación Instituto Pro-Desarrollo, fa cinquanta anys que va començar la seua activitat, l’any 1972. L’enhorabona i llarga vida!

Una efemèride com aquesta convida als que tinguérem la sort de col·laborar amb la institució en la primera etapa, a tirar un poc la vista arrere, mirar d’on venim i reconéixer el treball dels distints àmbits per anar fent comarca en el mig segle que ens ocupa. Per la meua banda intentaré fer un poc de memòria i esbossar quatre pinzellades dels inicis en l’àmbit de la comunicació escrita i l’experiència que va suposar al seu dia la revista L’HORTA.

 Als anys 70 del segle passat hi havia un perill real, per al territori que hui coneguem com «Àrea metropolitana», de convertir-nos en pobles dormitori despersonalitzats i al servici de la ciutat de València. Els intents expansionistes de la capital s’havien materialitzat feia anys en el projecte de Corporación Gran Valencia, un organisme administratiu de planificació urbanística que supeditava la comarca a major glòria de les necessitats de la capital. Corríem el risc de perdre la singularitat de cada poble, la cultura, els costums, les  tradicions, les històries locals, el comerç… 

Per a fer front a tot açò, s’havia d’anar creant consciència, fomentar el sentiment de pertinença comarcal i coordinar esforços entre la gent dels distints pobles. I, com que no hi ha afecte sense un mutu coneixement previ, una de les primeres coses que es detecta es la necessitat d’un espai comunicatiu i d’informació únic i compartit. 

En febrer del 1973, quan encara no fa un any de la seua fundació, el Sr. Torrent Morant suggereix al patronat l’edició d’un setmanari. El suggeriment no cau en l’oblit i mesos més tard es fan gestions amb José Ferrer Camarena (conseller delegat de l’empresa editora de Valencia Fruits) per estudiar la possibilitat d’editar una revista i, fins i tot, es pren l’acord d’adoptar la forma jurídica de societat anònima. Malgrat que no s’arribà a materialitzar, l’interés per poder comptar amb una publicació, (encara que només fora amb un butlletí d’informació interna) era més que evident. 

En octubre del 1975, aprofitant que al diari Las Provincias havia entrat una nova i jove subdirectora, Mª.Consuelo Reyna, que volia donar-li un aire nou a la publicació, l’Instituto Pro Desarrollo li va encomanar a Antonio Magán fer gestions amb el diari per editar un full comarcal dedicat a les notícies de l’Horta Sud. La idea va ser ben acollida i va anar conformant-se una xicoteta xarxa de corresponsals voluntaris de distints pobles coordinats per Josep Maria Camí que, a l’empara del propi Instituto Pro-Desarrollo van aconseguir mantindre una informació comarcal en el diari. Eren els inicis. 

Des del moviment cooperatiu que començava a funcionar a la comarca també anava quallant la idea i, promoguda per persones com Pepe Soriano o Lluís Martínez, l’any 1978 veia la llum el primer número de la revista L’HORTA. En la portada es reivindicava continuadora d’una publicació amb el mateix nom que s’havia editat en Massanassa el 1973. El primer article editorial diu clarament que la revista «vol crear consciència de protagonisme des dels pobles… i vol ser un instrument informatiu, conscienciador i bel·ligerant» i encara que no ho especificava era una revista valenciana i escrita en valencià amb tota naturalitat. 

Dirigida amb el mestratge de Josep Maria Soriano Besó, tenia una redacció que, si bé va ser canviant al llarg del temps, bàsicament estava formada per Toni Torregrossa, Josep Medina, Adolf Beltran, Manolo Jardí, Josep Eustaqui Martínez, Ferran Torrent, Toni Cova… i molts amics i col·laboradors esporàdics. 

Se’n van editar 24 números entre el 1978 i el 1982. Sota una capçalera de Manolo Boix, la portada de la revista era una finestra emmarcada i il·lustrada per artistes com ara Carles Barranco, Enric M. Català, Lluís Barones, R. Màñez i Harca… després la il·lustració de la portada es va substituir per fotografies. Tenia una vintena de pàgines que al principi eren ciclostilades. 

S’imprimia en Alaquàs (Garcia Bessó), la maquetació anava a càrrec d’Amador Griñó, les fotografies de Toni Torregrossa, les il·lustracions d’Harca i l’administració de Lluïsa Lozano.

Bé, l’administració no era massa complicada perquè la part financera era escassa; tots érem voluntaris i no només no cobrava ningú sinó que més d’una vegada havíem de fer front personalment a les despeses d’impressió. Econòmicament es mantenia per la publicitat i les vendes fetes majoritàriament a base de subscripcions. 

Quan va nàixer, feia un any que s’havien celebrat les eleccions generals després del referèndum constitucional i als pobles s’estaven preparant les municipals. La publicació se’n va fer un ample ressò i va aprofitar d’altaveu per als candidats locals de les distintes agrupacions polítiques. 

Com que en aquell moment era l’únic mitjà de comunicació que tractava temes locals, també va aprofitar per donar a conéixer els líders sindicals, empresarials, veïnals, culturals, etc. 

“Als anys 70 del segle passat hi havia un perill real per al territori que hui coneixem com a Àrea Metropolitana de convertir-nos en pobles dormitori i despersonalitzats i al servici de la ciutat de València”

En general primaven els temes d’actualitat i sobretot aquells que tenien una certa repercussió comarcal i, en tot cas, sempre hi havia un enfocament comarcal; a tall d’exemple, va informar amplament del tancament d’Alcaldes a l’Ajuntament de Quart de Poblet o va recollir les repercussions comarcals del colp d’Estat del 23F. 

En les seues pàgines trobàvem dossiers, sobre educació, sobre el fem, sobre urbanisme, sobre les nuclears, sobre la crisi de la fusta o sobre la vivenda. També se’n feia ressò de reivindicacions locals com l’Hort de Vivanco a Catarroja, l’educació en Parc Alcosa, l’Hort de Trenor a Torrent, i d’altres. 

La revista va potenciar un grapat de taules redones sobre temes polèmics o d’interés (la marginació juvenil, el futur de la Corporación Gran Valencia, la Mancomunitat de municipis, les comunicacions intercomarcals,…) i entrevistes per donar a conéixer persones rellevants de la comarca, com D. Josep Alba, Nicolau David, Ciprià Ciscar, Pep Sanchis, Josep Ferrís, Baltasar Vives… o l’Orquesta Català. 

L’any 1981 L’HORTA va convocar un sopar comarcal «com a lloc de trobada de totes aquelles persones de relleu que, d’alguna manera, són protagonistes de la nostra vida comarcal». Pels comentaris de la pròpia revista, sembla que la trentena de persones que van intervindre van fer l’acte llarg i avorrit; i això que no arribaren a parlar tots! Malgrat la falta d’experiència organitzativa, l’excessiu protagonisme de polítics o les absències significatives, etc., l’assistència al sopar d’unes 200 persones ens dona una idea del grau d’influència que havia assolit la revista. 

Crec que la Revista L’HORTA va complir en el seu moment un paper, si més no, necessari en una etapa voluntarista i amb una certa dosi d’innocència, d’utopia i d’il·lusió. Tot i que a la seua manera i amb escassos recursos, va posar el seu gra de sorra per contribuir a la cohesió comarcal i a la normalització de l’ús del valencià en un mitjà de comunicació. De fet, si algú vol indagar en la història de la comarca i els seus protagonistes en l’època dita «la Transició», de segur que es vorà obligat a tirar ma de la revista L’HORTA. 

Després vindrien noves etapes, amb plantejaments més professionals (Set dies de la Comarca), amb formats diversos (Radio l’Horta), i que han anat incorporant plataformes digitals, o que no s’han limitat a l’àmbit de l’Horta Sud (Hortanoticias), o són més localistes i que, personalment, només conec com a usuari… però això ja són unes altres històries.