Qui ho ha viscut ho sap

“Hem d’estar molt agraïts amb els qui de manera anònima i generosa posaren les bases de l’associacionisme com la més poderosa ferramenta de canvi”

Són temps convulsos. Dit així qualsevol diria que no han passat 50 anys. Però per molt que alguns s’entesten en fer el camí a l’inrevés, una celebració d’estes característiques ha de ser l’excusa perfecta per reafirmar la importància de la societat civil i la seua capacitat d’associacionisme com un dels pilars bàsics del progrés i la qualitat democràtica. Això a l’Horta Sud té noms i cognoms.  

De veritat em sent molt honorat que em demaneu unes paraules perquè això voldrà dir que em considereu un dels vostres, un membre més d’este col·lectiu de la comarca per a qui la participació ciutadana ha de ser la base de la convivència. De ben menut sempre vaig sentir molta curiositat i admiració pels membres més dinàmics del nostre entorn.  Homes i dones que parlen, escolten, es reuneixen i organitzen: ells i elles són l’origen d’esdeveniments culturals, de trobades festives o d’iniciatives comercials i empresarials. Conformen el ric teixit social dels nostres pobles, aportant el seu esforç desinteressat a la vida comunitària.  

Els qui creiem en el municipalisme i en la capacitat per resoldre els problemes  des de la proximitat sabem quin lloc ha d’ocupar el moviment associatiu com a principal aliat dels gestors locals. Qui ho ha viscut ho sap… que diria l’eslogan de la campanya de Turisme.  

Per a lluitar en la defensa del patrimoni mentres tot es globalitza; per preservar tradicions, llengua i cultura com a eines d’identitat d’un poble; per mirar endavant creant xarxa i convertir aquells supers solidaris en punta de llança d’un col·lectiu disposat a jugar-se la amb la mirada posada al 2030. Ambició? No. Només un atreviment de responsabilitat i esperit d’imbricació social. 

Pot ser els qui hem respirat eixos valors des d’una gran ciutat amb ànima de poble menut, com és la capital de la comarca, i hem tingut la sort de poder educar-nos en llibertat, hem d’estar molt agraïts amb els qui de manera anònima i generosa posaren les bases de l’associacionisme com la més poderosa ferramenta de canvi. Ho feren quan no estaven ni legalitzats els partits polítics o els sindicats, quan l’ànsia d’obertura i de democratització que recorria tot el país, especialment entre la joventut més progressista, no era garantia de cap reconeixement. Més bé al contrari. Ho feren quan el valencià estava bandejat de l’espai públic i la cultura autòctona només era tolerada en les seues manifestacions més folklòriques al temps que el règim començava a cedir, a contracor, parcel·les minúscules de llibertat de reunió. 

A este associacionisme jove i voluntariós, prompte van seguir iniciatives de mitjans de comunicació populars, que compensaven el baix pressupost amb una enèrgica voluntat d’intervenció. Mitjans que difonien noves veus i noves mirades sobre la vida dels nostres pobles, les infraestructures i les transformadores realitats i sensibilitats que com un tsunami ens obligaven a prendre partit. Revistes ciclostilades repartides a mà i emissores de ràdio locals que emetien des d’una habitació d’estudiant. Mirant enrere, igual els qui ara tenim responsabilitats públiques en mitjans de comunicació on practiquem el que anomenem periodisme de proximitat,  resulta que en el fons no tenim tant de mèrit.  

“Per a lluitar en la defensa del patrimoni mentres tot es globalitza; per preservar tradicions, llengua i cultura com a eines d’identitat d’un poble; per mirar endavant creant xarxa i convertir aquells supers solidaris en punta de llança d’un col·lectiu disposat a jugar-se la amb la mirada posada al 2030. Ambició? No. Només un atreviment de responsabilitat i esperit d’imbricació social.“

Subministrar informació veraç i entreteniment de qualitat, arrelat al territori, compromès amb una societat plural i diversa, i fer-ho amb uns recursos tecnològics simplement inimaginables fa cinquanta anys, ens ha d’ajudar a valorar i posar en grans titulars l’heroïcitat de les associacions que converteixen en accions i propostes cadascuna de les nostres il·lusions, problemes o necessitats. Només per això ja mereixeu tota la visibilitat possible. 

Ningú va dir que seria fàcil. Ni mobilitzar i sensibilitzar els veïns de la comarca, ni relacionar-se amb la cada volta més burocràtica però transparentment necessària administració per evitar vicis del passat. Millorar la qualitat de vida dels nostre entorn i dignificar les persones està en l’ADN d’esta Fundació. Han passat 50 anys i ja en som tots deutors. Enhorabona.