Breu homenatge a les somniadores

“No totes ens creguem els missatges de desinformació, les guerres creades i les necessitats innecessàries que ens condueixen al consum. I treballem dia rere dia, per posar al centre les coses que ens fan créixer com a persones i ens apropen a un bon viure, sí. Són les cures, la defensa de la terra i la gent que la treballa, la reivindicació d’una societat més igualitària on totes tinguem cabuda, sense excepcions. Assolir els drets que tan minvats s’han vist els darrers anys”

Ens trobem immerses en unes dinàmiques de velocitat, consum i pol·lució. 

Es criminalitza el més mínim intent de resistència cap a l’establert, cap al model hegemònic, el turbocapitalisme actual que veu la vida com a mercaderia.  

Ens han fet creure que som éssers totalment socials, estripant-nos la nostra vessant més natural. La que ens apropa al medi al qual li deguem la nostra subsistència, salut i sens dubte, vida. No podem oblidar d’on provenim i deguem ser conscients cap a on volem anar.  

Fer ús d’un llenguatge comú i accessible potser siga la millor manera d’arribar a totes les que ens poden ajudar a construir el món que volem entre totes. Educar en la solidaritat, empatia i respecte.  

Perquè els mass mèdia i l’imaginari col·lectiu està plegat de negativitat, odi i violència. Tal vegada semblen tòpics comuns, però al llarg de la història s’ha evidenciat com tant els règims liberals com els autocràtics així com els lobbies empresarials, han fet servir bocs emissaris per a desenfocar els problemes que afecten les persones dels estrats socials inferiors, problemes com especulació immobiliària i territorial  que finalment ens condueix a crisis econòmiques que afecten a tothom. Un exemple d’açò podria ser l’emergència climàtica i el despoblament territorial, que serà més forta si s’omplen les zones més afectades de macro instal·lacions energètiques despersonalitzades, aïllades de les comunitats rurals i que segellen sòl agrari. Perquè primen els seus interessos personals, que evidentment no passen pel benestar de la població a la qual precaritzen amb la seua tasca d’acumulació per despossessió.  

No obstant això, cal remarcar que no totes ens creguem els missatges de desinformació, les guerres creades i les necessitats innecessàries que ens condueixen al consum. I treballem dia rere dia, per posar al centre les coses que ens fan créixer com a persones i ens apropen a un bon viure, sí. Són les cures, la defensa de la terra i la gent que la treballa, la reivindicació d’una societat més igualitària on totes tinguem cabuda, sense excepció. Assolir els drets que tan minvats s’han vist els darrers anys.  

I no, no tenim por. Som conscients que el monstre és més gran del que podem albirar. I s’emmascara amb lemes de progrés i riquesa per a un conjunt social de privilegiats a canvi del malestar i explotació de la resta. 

Arribades a aquest punt, cal entendre que es requereix del moviment associatiu, i per què? Perquè juntes som més fortes i entre totes ho podrem tot.  

La vida és un constant flux d’anades i tornades, de millores i de recaigudes, de plors i dolor així com d’alegries. En temps d’obscuritat i malestar, aquells que mouen el món s’alimenten, perquè ens volen malaltes, aïllades i tristes. Perquè als dirigents i gurús del capitalisme els beneficia una societat adormida i cegada. Amb espectacle per entretenir, crits i odi cap als suposats “enemics comuns” i mil ulls que ens vigilen, controlen i reprimeixen. 

No dic res nou, o que ens hem oblidat de 1984 d’Orwell? Potser hem arribat a la cornucòpia i al futur distòpic del qual ens alertava. Però i què no és possible rever(dir) la situació? No hem superat crisis econòmiques, sanitàries i socials? Ens han donat ferramentes o suport aquestes élits en algun moment o ha sigut la gent organitzada, conscient i mobilitzada al carrer la que ens ha demostrat que hi ha possibilitats de canvi?  

“En temps d’obscuritat i malestar, aquells que mouen el món s’alimenten, perquè ens volen malaltes, aïllades i tristes. Perquè als dirigents i gurús del capitalisme els beneficia una societat adormida i cegada”

Deguem ser positives, estimar-nos. Cuidar-nos. Perquè aquesta carrera és de fons i requereix de moltes de nosaltres, de les dissidents, somniadores i de les revolucionaries. De totes les que encara pensem que una vida millor és possible i que amb esforç, dedicació i tints d’alegria es pot aconseguir. I a poc a poc ens enfortim reflexionant i fent petites accions que ens donen forces per continuar endavant.  

Però per a això, cal reconéixer les victòries assolides, celebrar-les i recordar-les. Tenir un objectiu clar i una direcció cap a la qual poder destinar energia i forces.

Perquè juntes som més fortes i sens dubte, no ens aturaran!