El patrimoni cultural de l’Horta Sud

Foto: Universitat de València

“Cal dedicar esforços per a donar a conèixer el patrimoni des de l’àmbit docent, associatiu i institucional, sobre tot aquells béns més quotidians i més humils que encara no gaudeixen d’un ampli reconeixement social. El que no es coneix no es pot estimar. Ja que és l’apreci i l’estima per part de la ciutadania la que en última instància garanteix la protecció i la conservació dels béns culturals per a les generacions que ens han de succeir en el temps”

“… los bienes que lo integran se han convertido en patrimoniales debido exclusivamente a la acción social que cumplen, directamente derivada del aprecio con que los mismos ciudadanos los han ido revalorizando”. 

Ley 16/1985, del Patrimonio Histórico Español 

Al segle XIX la geografia va definir la comarca com un espai que presenta una certa unitat en els seus trets físics. Però, sobretot, allò que atorga unes característiques diferencials a la comarca són les comunitats humanes que hi viuen i les seues expressions culturals. Actualment, el patrimoni cultural s’entén com un conjunt de manifestacions, materials o immaterials, que són producte de l’activitat creadora de l’esser humà que, com a tal, viu en comunitat dins unes coordenades espacials i temporals concretes. El patrimoni cultural està format per una selecció d’aquells béns culturals als que la ciutadania atorga,  amb el seu reconeixement i estima, un valor rellevant. Podem afirmar que aquests darrers cinquanta anys han estat decisius en la formació del patrimoni comarcal, amb proteccions i pèrdues, on podem destacar una implicació social cada vegada més activa, que s’ha vist canalitzada a través d’associacions o d’institucions públiques representades per persones elegides democràticament per la ciutadania. 

El desenvolupisme de la dècada dels anys seixanta, que es va veure frenat amb la crisi de 1973, va resultar nefast per a la imatge de totes les poblacions de la comarca amb la substitució massiva de tipologies constructives tradicionals de poques plantes que van donar lloc a un creixement desordenat en altura, de conseqüències irreparables.

En 1980 la Caixa d’Estalvis de Torrent encarregava a tres joves arquitectes l’estudi “El reflex formal de la historia en el territori. L’Horta Sud”. Va ser una treball pioner i innovador en diversos aspectes. Oferia una visió comarcal, on el patrimoni cultural es presentava com a element articulador i identitari d’aquest espai, que cal entendre en el seu context històric i relacionat amb el seu entorn. Mostrava una moderna visió del patrimoni, incloent tot l’ampli ventall de béns culturals que de seguit passarien a formar part de molts catàlegs de béns i espais protegits que començaren a elaborar-se a entre finals dels anys vuitanta i principis dels noranta. Aquesta iniciativa no va quedar sols en un document tècnic restringit, sinó que va tindre una notable difusió mitjançant una exposició temporal i en forma d’un àlbum de cromos que s’anaven entregant en les oficines de Caixa Torrent, que ja tenia una implantació comarcal. D’aquesta manera, aquesta visió àmplia i moderna del patrimoni de l’Horta Sud, va poder arribar a un gran nombre de veïns i veïnes.  

En 1982 naixia l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud, que amb el seu premi d’estudis ha impulsat any rere any la realització i publicació d’investigacions d’àmbit comarcal, parant una especial atenció als aspectes culturals de la comarca, i sempre ha recolzat qualsevol iniciativa de reconeixement i protecció del patrimoni. 

L’arribada del segle XXI va plantejar noves amenaces per al patrimoni comarcal amb la generalització d’un urbanisme depredador del territori i dels paisatges característics, com ara l’horta o els horts de tarongers. Cal lamentar l’enderrocament complet del barri d’Obradors de Manises, d’origen medieval, dut a terme l’any 2009. Tot i les pressions de les nombroses plataformes ciutadanes, va ser una vegada més una forta crisi econòmica la que va posar les coses en el seu lloc. Una de les actuacions més importants i amb més ressò va ser l’encapçalada per la plataforma Salvem l’Horta, amb una Iniciativa Legislativa Popular que va recollir més de cent set-mil signatures per a protegir l’Horta de València, amenaçada per l’especulació immobiliària. El fruit més important va ser la redacció d’un pla d’Acció Territorial de l’Horta, que finalment va ser aprovat en 2017 i que protegeix totes les borses d’horta que encara queden en la comarca. Afortunadament l’Horta ha quedat protegida de la voràgine urbanitzadora, però ens trobem davant un espai cada vegada més abandonat per l’escassa rendibilitat agrícola.  

L’any 1996 escrivia per a la revista Papers de l’Horta un article titulat “El patrimoni històric de l’Horta Sud. Una qüestió oblidada?”, on feia un balanç de la gestió del patrimoni quan encara restaven moltes coses a fer. Poc més de vint i cinc anys després s’han produït avanços destacables, que es reflecteixen en un major nombre d’elements i conjunts que gaudeixen de tutela jurídica en els diferents nivells de protecció establerts des de l’àmbit autonòmic (BIC, BRL) o municipal. En aquesta llista comencen a incloure’s les categories patrimonials de més recent activació, com ho són els béns immaterials, amb un Bé d’Interés Cultural (les falles de Torrent, en 2015) i dos Béns de Rellevància Local (BRL): el Cant de la Carxofa d’Alaquàs i el Tribunal del Comuner del Rollet de Gràcia de l’Horta d’Aldaia en 2022. I també s’han reconegut jurídicament el valor de dos espais naturals molt relacionats amb la història i la cultura de la comarca que han assolit el màxim nivell de protecció com són el Parc Natural de l’Albufera (1986) i el Parc Natural del Túria (2007), que constitueixen dos pulmons verds de gran valor ambiental i paisatgístic per a la comarca. 

Ha crescut la implicació de col·lectius de la societat civil en la identificació i defensa del seu patrimoni cultural o natural. Entre les accions més primerenques cal destacar, en plena transició democràtica, els moviments que aconseguiren la conservació de l’antiga seu del Sindicat Arrosser d’Alfafar o de l’Hort de Trénor de Torrent. Ja en el segle XXI, amb una societat civil més organitzada, es produïren reivindicacions que ultrapassaven el àmbit estrictament local.  Podem destacar el moviment Per un barranc viu, que va impedir la construcció d’un caixer artificial en el Barranc de Xiva entre Torrent i Catarroja; el treball de les associacions que tractaren d’impedir l’entrada de l’AVE en superfície per l’Horta Sud, però aconseguiren modificacions importants respecte al primer projecte del ministeri en reduir l’impacte d’aquesta nova infraestructura sobre el paisatge; la ja esmentada plataforma Per l’Horta; o el recolzament a la proposta de protecció del xalet Giner-Cortina de Torrent, que finalment va ser protegit com a BRL.  

Fruit de les revolucions culturals dels anys seixanta del segle passat, els museus han passat a ser concebuts com a contenidors de tresors artístics per a esdevindre en espais d’aprenentatge i de transformació social, on la comunitat interactua amb el seu patrimoni. En 1973 sols hi havia a la comarca el Museu de Ceràmica de Manises. En 1996 la Fundació Horta Sud posava en marxa un nou museu d’etnologia amb una vocació comarcal. Des d’aleshores alguns ajuntaments han apostat per incloure els museus en els seus programes de difusió cultural, que fan que en l’actualitat hi haja 11 museus i col·leccions museogràfiques reconegudes. L’últim en afegir-se a la llista ha estat el museu virtual de Quart de Poblet, amb una gran inversió de recursos en conservació i inventari dels bens, que són mostrats, no en un espai físic, sinó en una plataforma virtual a través d’internet. 

De cara al futur podem apuntar una sèrie de reptes, en els que la Fundació Horta Sud, com ha fet fins ara, ha de continuar jugant un paper dinamitzador de la societat civil i actuant de pont entre aquesta i les institucions públiques. Entre els reptes més importants podríem parlar del reforçament de la dimensió territorial del patrimoni cultural. Si el concepte de comarca es fonamenta des d’una unitat cultural, el patrimoni com a forma d’expressió cultural ha de jugar un notable paper vertebrador. En aquest sentit, la Mancomunitat hauria d’assolir un lideratge clar en la coordinació de polítiques i programes culturals comarcals, de la mateixa manera que ho fa en altres àrees de la gestió municipal amb programes concrets. Pot servir d’exemple la iniciativa de la Mancomunitat de la Ribera Alta amb el programa Riberana de digitalització i posada en xarxa del patrimoni comarcal moble i immoble, finançada amb fons europeus.  

“Fruit de les revolucions culturals dels anys seixanta del segle passat, els museus han passat a ser concebuts com a contenidors de tresors artístics per a esdevindre en espais d’aprenentatge i de transformació social, on la comunitat interactua amb el seu patrimoni”

Tot i que s’ha assegurat la protecció de l’Horta, cada vegada hi ha més camps abandonats per falta de rendibilitat dels cultius. No té sentit conservar aquest verger històricament admirat pels viatgers que arribaven a la capital, convertit en un espai erm, per la qual cosa caldria plantejar ajudes per al cultiu seguint l’exemple dels arrossars de l’Albufera. Justament el marjal de l’Albufera és un dels millors recursos culturals i naturals que tenim a la comarca –tot i que el llac és terme de la ciutat de València-, que no deixa indiferent a ningú que ve de fora. El parc cultural dels molins de Kinderdijk, situats a una de les marjals holandeses, forma part de la llista de patrimoni mundial de la UNESCO i és un dels espais més visitats d’Holanda, amb els límits que imposa la protecció d’una reserva natural. Pense que les marjals de la nostra Albufera no tenen res que envejar-li, però tot és qüestió de creure-s’ho. 

Atenent que l’objectiu últim de la gestió dels béns culturals és la seua difusió per  que puga ser conegut i fruït per part de la ciutadania, cal dedicar esforços per a donar a conèixer el patrimoni des de l’àmbit docent, associatiu i institucional, sobre tot aquells béns més quotidians i més humils que encara no gaudeixen d’un ampli reconeixement social. El que no es coneix no es pot estimar. Ja que és l’apreci i l’estima per part de la ciutadania la que en última instància garanteix la protecció i la conservació dels béns culturals per a les generacions que ens han de succeir en el temps, com s’ha demostrat en moltes accions dutes a terme durant les darreres dècades des de la societat civil i des de les institucions públiques.